“Sé quin és el meu lloc i és estar uns passos enrere”.

(Entrevista a Manel Torres, cap de Comunicació i Imatge de l’Ajuntament de Castelldefels).

El meu contacte m’ha passat el seu Mail. Ara toca posar en pràctica les meves habilitats en comunicació persuasiva, doncs m’han avisat que està força “liat” i possiblement no pugui atendrem. Primer Mail, toc, toc...De fet, no calen, en Manel respon d’una manera propera i amable de qui porta molts anys a la professió, però no ha perdut la passió i l’encant d’un infant que descobreix cada dia nous matisos estimulants...

Manel, fes-me cinc cèntims sobre tu...

Sóc llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Dels inicis i fins l’any 2002 vaig desenvolupar la meva carrera professional a la premsa escrita. Primer al Diari de Barcelona i el seu successor, el Nou Diari, fins que va tancar; posteriorment, a El País –durant vuit any- i a La Vanguardia. Paral•lelament, vaig dirigir l’Anuari El Far del Llobregat des del seu naixement, l’any 1996. En aquesta mateixa revista publico columnes d’opinió de manera periòdica des de 1990, en l’actualitat de manera més esporàdica. Durant aquest període també he col•laborat amb diferents revistes.

I doncs, com vas arribar a caure dins la tina de la poció màgica de la política?...

L’any 2002 vaig rebre una oferta que em va resultar molt suggerent pel que suposava de trencament fins al que havia estat la meva trajectòria professional: assumir la direcció de Comunicació i Imatge corporativa d’un Ajuntament. A aquesta feina m’hi continu dedicant en l’actualitat nou anys després, i el que havia de ser un parèntesi s’ha consolidat com una vocació de la qual cada dia descobreixo nous matisos estimulants.

Entre les diferents tasques que porto a terme hi ha la de donar un relat coherent a l’actuació de l’equip de govern municipal, encapçalat per l’alcalde.

Quines habilitats creus que ha de tenir un bon escriptor de relat polític?

Jo destacaria dos tipus de qualitats; les professionals i les personals. Pel que fa a les professionals, crec que cal tenir un cert domini de la llengua per tal d’adaptar el registre al tipus d’auditori, capacitat de sintetitzar i jerarquitzar els missatges i de claredat en redactar-los. Quant a les qualitats personals, crec que és imprescindible ser una persona amb molta empatia respecte al polític al qual li prestes la manera de dir les coses.

T'inspires o consultes res per realitzar la teva feina?

No m’inspiro en res. Els discursos que un alcalde pronuncia o els articles que escriu no tenen un gran marc teòric o ideològic. La tasca política en l’administració local es fonamenta en la gestió del dia a dia i està molt enganxada al terra. Consultar, sí, per descomptat. Consulto la documentació interna de l’Ajuntament que faci referència a l’àmbit de que es tracti la intervenció i també la documentació externa que pugui tenir alguna cosa a veure. Després hi ha una feina pròpia, de formació d’un mateix, que en un moment donat et pot servir per enriquir el discurs i vestir millor els arguments. Cal beure de l’actualitat, no per satisfer la set d’una manera immediata, sinó perquè en algun moment et pot ser d’utilitat.

Un cop escrit el discurs de l'alcalde, ell ho retoca per adaptar-ho al seu tarannà o s'adapta ell al discurs programat? Adaptes el discurs segons el tarannà del líder?

Normalment, abans parlem dels missatges que vol transmetre i aleshores el discurs es construeix en base a aquestes idees. Com he dit abans, cal tenir molta empatia, de manera que has de procurar escriure adaptant-te a la forma com parla el polític i també a la seva personalitat. Si no, no és creïble. Per això, la majoria de les vegades hi ha una gran coincidència entre el discurs que he escrit i el que ell vol dir, i per tant no hi ha retocs més enllà dels que pot haver en el moment de pronunciar un discurs memoritzat.

L’important és que ell se senti a gust tant amb el contingut com amb la forma. Si no fos així, m’ho faria saber. De vegades, també ell introdueix idees sobre la marxa. Per exemple si pronuncia un discurs després d’una visita a un nou equipament, pot passar que faci referència a alguna anècdota o alguna conversa mantinguda durant el recorregut.

Què opines del desencant social que viu actualment la classe política? A que creus que es degut?

Bé, no crec que la classe política estigui socialment desencantada. El que sí crec que hi ha és un descontentament de la ciutadania respecte a la classe política; o millor dit, a una forma de fer política que consisteix en la destrucció sistemàtica del que fan aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de governar. L’exemple més clar el tenim en que malgrat la valoració del president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero està sota mínims, la del líder de l’oposició no despega.

Vox populi, vox Dei?...Fins a quin punt us marquen les enquestes en la vostra feina?

Les enquestes són imprescindibles des del punt de vista de la gestió dels serveis municipals. Les administracions locals són com empreses que ofereixen uns productes als ciutadans i les ciutadanes que s’anomenen serveis. Com que aquests serveis es presten sense competència i com que no es compren, l’única manera que saber si tenen acceptació o si s’han de millorar és preguntant-los. Això són en definitiva les enquestes. Són el termòmetre que t’indica si t’allunyes o no d’allò que realment interessa a la ciutadania.
Això no vol dir, ni molt menys, canviar la direcció de les conviccions a cop de vent d’enquestes. Si les enquestes reflecteixen un rebuig a una mesura que creus necessari implantar, potser et serviran per fer un esforç en millorar el seu contingut o en millorar la manera de comunicar-la. O, per descomptat, rectificar, que també és important.

Quin llibre tens a la capçalera del llit?

En aquests moments llegeixo la novel•la “L’home que torna”, de Pep Puig. Un llibre del que no m’allunyo gaire és “El estilo del mundo. La Vida en el capitalismo de ficción” de Vicente Verdú.

Com lidieu en el dia a dia amb la comunicació 2.0?. Fins a quin punt creus que farà canviar a la classe política?

Es viu com es viu tot en moments de canvis: amb errades i encerts. Hi ha una certa febre a estar en tot i a tot arreu, i això pot ser contraproduent si no és té el temps suficient per atendre-ho. Les xarxes socials han der ser un camí per explicar la raó de ser i no ha de ser la raó de ser per si mateixa. Vindria a ser com al diferència entre viure per menjar i menjar per a viure. Hi ha una gran diferència.

Dit això, la comunicació 2.0 suposa una gran oportunitat per acostar la política a la ciutadania. En el nostre cas, els ciutadans i les ciutadanes poden accedir directament a l’alcalde, dir-li el que li agrada i el que no. I l’alcalde els contesta. S’estableix una relació personal que és molt positiva. Si és sincera; si no, com en el cas dels discursos, els ciutadans i les ciutadanes descobreixen la impostura. L’era dels tractament d’il•lustríssim pertany al segle XX.

Quan un dels teus discursos veus que arriba a la gent, deus sentir alguna cosa especial. No t'ha vingut ganes de provar estar en primera línia, de comunicar els teus propis discursos?

La veritat és que aquest feedback és molt estimulant. No pel discurs en si mateix, això seria vanitós; sinó perquè veus que el polític ha pogut comunicar allò que volia, allò en què creu. Tu només ets el mèdium i si la transmissió ha estat bona, fantàstic.

Pel que fa a la segona part de la pregunta, et diré que no he tingut mai ganes. L’oratòria és només l’embolcall, i per molt bonic i cridaner que sigui, no serveix de res si no embolica un bon producte. Sé quin és el meu lloc i és estar uns passos enrere.

Li he agraït en forma de cacofonia infinita, per haver-me permès robar-li un trosset del seu preuat temps, de la seva solera i sobretot, per tornar-me una mica la fe en que encara hi han grans professionals a qui els focus, no els hi escalfa mai el cap...Infinites gràcies, Manel, per saber compartir el teu genus sublime.

Pilar Mulero Bernadó