Alastair John Campbell, nescut al 25 de Maig de 1957, és mundialment conegut pel seu assessorament polític al president britanic Tony Blair entre els anys 1997 i 2003.
Havent estudiat llenguatges moderns, els seus inicis professionals són dins del mon del periodisme, en conret petits diaris locals de la pòblació de Keighley, Yorkshire, arribant fàcilment al Daily mirror traslladant-se a viure a London com a corresponsal polític. Així doncs, en 1994, Campbell va ajudar aa entrevistar els tres candidats a líders del partit Laborista, en aquells moments ja en tenia vincles amb Tony Blair.
Quan Tony Blair quanyà les eleccions internes del partit en 1994, Campbell va entrar a treballar com a portaveu del partit, tenint una participació molt activa en les eleccions de 1997. Quan Blair va ser elegit primer ministre, Campbell va ser elegit portaveu de govern. Però de veritat la gran influència de Campbell es pot veure a partir de la reelecció de Toni Blair en 2.001, quan és nombrat “director de comunicación i estratègia del primer ministre.
En 2.003 va esclatar la gran polèmica envoltant a Alastair Campbell, provocada per un Dossier de premsa sobre l'ocultament d'armes de destrucció massiva d'Irak i abussos de drets humans del govern de Saddam Hussein. El dossier donava a entendre que estava bassat en reports de l'inteligència militar però bona part del mateix estava basat en un asticle d'internet nde Ibrahimm Al-Marashi. Els fets van sortir a la llum i va empitjorar la situació amb l'aparició d'un altre dossier anterio. Es va destapar per un comentari off the record, de l'expert en armes i inspector de la ONU David Kelly en una entrevista de la BBC al reporter Andrew Gilligan. La controvèrsia és va escalar amb el presunte suicidi i misterios mort del científic . El que mai s'ha perdonat a Campbell és que incloués evidències d'armes de destrucció massiva en Irak. Manipular l'opinió pública per justificar la guerra d'Irak. Lo pitjor és que la mort de D. Kelly podia haver-se evitat si el sr. Campbell no haguera fet tanta pressió per que es fes el nom de Kelly públic.
Tots aquests fets van originar la caiguda de Alastair campbell com a portaveu el 29 agost de 2.003. No obstant va treballar pel partit laborista en la campanya de 2.005, tot i què sense cap títol oficial, va ser director de comunicacions..
Però què fa de Campbell un spin doctor? Va actuar com a tal en els fets de 2.003? es va passar de la ratlla?
Segons la definició en la Wikipèdia de Spin Doctor, és una forma de propaganda aconseguida mitjançant una interpretació de l'opinió pública en favor d'un determinada organització o imatge pública. Mentre la definició tradicional parla de representació dels fets moltes vegades els spins utilitzen tènciques manipulatives. Spin moltes vegades s'associa a conferències de premsa (especialment del govern).
Primer analitzarem si algunes de les tècniques dels spin doctors han sigut utilitzades per Campbell. Una de elles és la negació no-negada: així doncs per exemple Tony Blair va fer un gran exemple quan en una entrevista, li preguntaren “El partit del Labour pujarà les taxes de les universitats? I la resposta va ser, “El partit laborista no té plans per a per a introudir augment de les taxes de la universitat”. No tindre plans no vol dir no augments. Així doncs en 2.005 es van augmentar 3.000 pounds les taxes de la universitat pel partit laborista.. El govern va aclarar que els “no plans” no eren fins al final de la legislatura.
Una altra tècnica és el “cherry picking”, o escollir només els fets i dades que recolcen la seva posició. És clar que amb el tema dels informes d'armes de destrucció massiva es van escollir i reagrupar diferents ifnormes, d'una forma exagerada.
"Frasear o parafrasear" de forma que s'assumeix la veritat no comprovada, també anomenat: La falàcia de les múltiples questions i bàsicament consisteix en presentar evidències i suport en busca d'una conclusió recomanada en comptes d'assumir la conclusió lògica del assumpte. També el cas de les armes de destrucció massiva, la campanya mundial que va fer Tony Blair per convencer al món senser amb les seves proves d'armament de destrucció massiva. Es tracatava de crear una opinió pública més que assumir el fracàs o simplement acceptar la inexistència.
Finalment una altra tècnica molt utilitzada pel gavinet de prensa de Tony Blair durant l'època Campbell per manipular la opinió pública era la de retrasar la informació negativa i intentar ocultar-la en la sombra d'informacions més possitives. Així doncs Jo Moore, jefa de prensa del govern de UK, va crear controversia al filtrar-se un email el dia de l'atac a les torres gemelas amb la frase “és un bon dia per traure tot allò que volem enterrar en notícies”, al final va haver de dimitir, per repetir-se la història amb la mort de la princesa Margarita.
Un cop demostrat que tot el comportament del govern de Tony Blair a nivell comunicació estava guiat per la forma d'actuar d'un spin doctor molt “agressiu” i manipulador com Alastair Campbell. Seguidament donat què es va veure superant popularitat i escàndol al mateix primer ministre, i la seva manipulació se li va tornar contra ell, analiutzem una mica més els errors i fets del senyor Campbell en aquesta crisi.
Tot va començar quan Alastair Campbell va recibir una trucada de telefon en mig d'un partit de Wimbledon, en 2.003 en que se li avisava des de la BBC, demanant-li una siculpa sobre el informe exagerat d'armes de destrucció massiva, o en 45 min. Emitirien el dossier en TV.. Seguint la doctrina dels spin doctors de Clinton, de la “velocitat mata”, el mateix Campbell en aquell moment va dictar una contrarrèplica agresiva en comunicat. Primer error no assumir una conclusió sino mantenir-se dur buscant una altra conclusió, les armes estaven !!!! (aquí era massa tard). Es va donar compte de que la seva nota no va aconseguir que sortis en totes les notícies. Li va demanar llavors Chanel Four una contra rèplica (la qual la oficina de premsa la va rebutjar) i ell va acceptar. Segon error, mantenir la “defensa de lo indefensible”i fer-ho al mateix moment que surt la notícia contrària, sense temps per busca rnous arguments o aportacions de dades.
I suma i sigue, el gran error de Campbell va ser primer no acceptar la evidència i següent tindre una actitud agressiva contra els mitjans de comunciació intentant canviar la versió dels fets en la seva conveniència.
Miquel Brines
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Brines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Brines. Mostrar tots els missatges
diumenge, 27 de març del 2011
MIQUEL ICETA: 30 ANYS DE MILITÀNCIA POLÍTICA.
Miquel Iceta (Barcelona, 1960) arribà de jove al món polític, eren finals del 70 una de les èpoques més mogudes del activisme polític, en concret com ell esmenta “Hi vaig arribar per l'interès que em desvetllava la transició espanyola. L'any 1977 tenia 17 anys i tenia ganes de participar en els inicis de la democràcia.” En aquell any es va afiliar al Partit Socialista Català ( no podia votar a les eleccions espanyoles per no tenir 18 anys i va esperar les catalanes per l'afiliar-se). D'aquells anys han sortit grans dels polítics actuals, i el idealisme era enllà.“Crec que es podria qualificar de fet vocacional en la mesura que el compromís polític d'aleshores es manté intacte” diu el Miquel .
A continucació lL'any 1978 vaig passar a les Joventuts Socialistes de Catalunya, branca juvenil de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE). A partir de 1978 va seguir el procés d'unitat socialista tant a la Joventut Socialista de Catalunya com al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) on encara milita en càrrecs públics, en comncret és l'actual Viceprimer secretari i portaveu del partit
D'aquesta trajectòria no en pot olvidar moments que recorda amb especial intensitat: com quan (per carambola) el van elegir membre de la Comissió Executiva Nacional de la Joventut Socialista de Catalunya l'octubre de 1978, el cop d'Estat del 23 de febrer del 1981. Com altres moments d'èxit i progrés polític com la seva elecció com a regidor de l'Ajuntament de Cornellà el 1987 i la seva designació com a Director General en el Gabinet de la Presidència del Govern d'Espanya l'any 1991.
Quan parlem de comunicació política es pot veure que domina el tema, que li agrada..”Realment el meu primer contacte amb la comunicació política va ser la campanya de les eleccions municipals de 1983 a Barcelona, En aquells moments jo era membre de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, adjunt al secretari d'organització i responsable de campanya”. Així doncs, des de pràcticament el començament del PSC com a partit polític ha participat a l'aparat de comunicació del partit. (recordem de què Pasqual Maragall aquell any anava a unes eleccions d'Alcaldia per a sustituir a Narcís Serra i no era un polític molt conegut).
Malgrat el seu fort poder dins de l'aparat socialista no es considera un spin doctor, de fet no té assessor polític segons ell, ni de comunicació, tot i què els coneix i existeixen dins del partit. Però no oblidem que pertany a la comunicació del partit i de tot el món és conegut el seu pes polític.
Quan li preguntem pel panorama polític actual en comparació a els anys incials, confirma els nostres pitjors auguris... “Actualment la societat és més complexa, els nivells de participació més baixos, el descrèdit de la política més gran i també molt més gran és la potència i el paper dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies aplicades a la informació i la comunicació. D'alguna manera els mecanismes de comunicació han anat substituint el contacte directe entre les persones i la persuassió de les campanyes depén en molta més mesura de la utilització intensiva d'aquests mecanismes i de les tècniques que amplifiquen el seu impacte”. Iceta dixit... i és que sorpren dues coses del Miquel una és la seva accessibilitat i simpatia i l'altra el seu pragmatisme i claritat d'idees...
Continuant en el tema de la comunicació política, parlem de les noves tecnologies i la seva influència, de com Internet ha obert enormes possibilitats de comunicació "persona a persona", amb plena bidireccionalitat (feed-back) i amb gran capacitat de creació d'opinió, de mobilització i d'organització. L'accés massiu a internet i el cost relativament petit d'accions de comuncació adreçades a audiències seleccionades o al públic en general, configuren tota una nova forma de fer política que ha estat batejada com Política 2.0.
El Miquel ens confirma que el PSC és prou actiu en les noves tecnologies, ens diu que hi ha exemples de màrketing viral. Els socialistes estan ja utlitzant els mecanismes que ofereix la xarxa per fer arribar els seus missatges a la gent, per recollir suggeriments i opinions i per organitzar accions concretes de persuassió i mobilització, tot i que encara que segons ell estanb molt lluny d'utilitzar de forma massiva l'enorme potencial d'aquestes eines.
Al panorama polític català la presència "ideològica" en els mitjans digitals és força més equilibrada que en el conjunt d'Espanya (on l'esbiaxament conservador és molt notable). A Catalunya es detecta una important presència de continguts sobiranistes i independentistes, contrastant l 'ultilització a Espanya dels nous mitjans digitals per partits més de dretes.
Sobre el futur de la comunicació política no n'és gaire possitiu, ell creu que front l'idealisme polític, els nous mecanismes de comunicació en xarxa encara han de ser utilitzats de forma més extensa i intensa, i probablement això serà un dels canvis fonamentals. Probablement també veurem una utilització encara més rellevant de professionals de la publicitat i la comunicació en els processos polítics i electorals.
El Miquel ho té clar i el seu blog ho demostra fàcil, clar i actual, com ell. (http://www.iceta.org/blog.htm)
Miquel Brines
A continucació lL'any 1978 vaig passar a les Joventuts Socialistes de Catalunya, branca juvenil de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE). A partir de 1978 va seguir el procés d'unitat socialista tant a la Joventut Socialista de Catalunya com al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) on encara milita en càrrecs públics, en comncret és l'actual Viceprimer secretari i portaveu del partit
D'aquesta trajectòria no en pot olvidar moments que recorda amb especial intensitat: com quan (per carambola) el van elegir membre de la Comissió Executiva Nacional de la Joventut Socialista de Catalunya l'octubre de 1978, el cop d'Estat del 23 de febrer del 1981. Com altres moments d'èxit i progrés polític com la seva elecció com a regidor de l'Ajuntament de Cornellà el 1987 i la seva designació com a Director General en el Gabinet de la Presidència del Govern d'Espanya l'any 1991.
Quan parlem de comunicació política es pot veure que domina el tema, que li agrada..”Realment el meu primer contacte amb la comunicació política va ser la campanya de les eleccions municipals de 1983 a Barcelona, En aquells moments jo era membre de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, adjunt al secretari d'organització i responsable de campanya”. Així doncs, des de pràcticament el començament del PSC com a partit polític ha participat a l'aparat de comunicació del partit. (recordem de què Pasqual Maragall aquell any anava a unes eleccions d'Alcaldia per a sustituir a Narcís Serra i no era un polític molt conegut).
Malgrat el seu fort poder dins de l'aparat socialista no es considera un spin doctor, de fet no té assessor polític segons ell, ni de comunicació, tot i què els coneix i existeixen dins del partit. Però no oblidem que pertany a la comunicació del partit i de tot el món és conegut el seu pes polític.
Quan li preguntem pel panorama polític actual en comparació a els anys incials, confirma els nostres pitjors auguris... “Actualment la societat és més complexa, els nivells de participació més baixos, el descrèdit de la política més gran i també molt més gran és la potència i el paper dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies aplicades a la informació i la comunicació. D'alguna manera els mecanismes de comunicació han anat substituint el contacte directe entre les persones i la persuassió de les campanyes depén en molta més mesura de la utilització intensiva d'aquests mecanismes i de les tècniques que amplifiquen el seu impacte”. Iceta dixit... i és que sorpren dues coses del Miquel una és la seva accessibilitat i simpatia i l'altra el seu pragmatisme i claritat d'idees...
Continuant en el tema de la comunicació política, parlem de les noves tecnologies i la seva influència, de com Internet ha obert enormes possibilitats de comunicació "persona a persona", amb plena bidireccionalitat (feed-back) i amb gran capacitat de creació d'opinió, de mobilització i d'organització. L'accés massiu a internet i el cost relativament petit d'accions de comuncació adreçades a audiències seleccionades o al públic en general, configuren tota una nova forma de fer política que ha estat batejada com Política 2.0.
El Miquel ens confirma que el PSC és prou actiu en les noves tecnologies, ens diu que hi ha exemples de màrketing viral. Els socialistes estan ja utlitzant els mecanismes que ofereix la xarxa per fer arribar els seus missatges a la gent, per recollir suggeriments i opinions i per organitzar accions concretes de persuassió i mobilització, tot i que encara que segons ell estanb molt lluny d'utilitzar de forma massiva l'enorme potencial d'aquestes eines.
Al panorama polític català la presència "ideològica" en els mitjans digitals és força més equilibrada que en el conjunt d'Espanya (on l'esbiaxament conservador és molt notable). A Catalunya es detecta una important presència de continguts sobiranistes i independentistes, contrastant l 'ultilització a Espanya dels nous mitjans digitals per partits més de dretes.
Sobre el futur de la comunicació política no n'és gaire possitiu, ell creu que front l'idealisme polític, els nous mecanismes de comunicació en xarxa encara han de ser utilitzats de forma més extensa i intensa, i probablement això serà un dels canvis fonamentals. Probablement també veurem una utilització encara més rellevant de professionals de la publicitat i la comunicació en els processos polítics i electorals.
El Miquel ho té clar i el seu blog ho demostra fàcil, clar i actual, com ell. (http://www.iceta.org/blog.htm)
Miquel Brines
diumenge, 20 de març del 2011
In the Loop: Spin doctors contra spin doctors.
Aquesta película anglesa de l.any 2.009, del director Armando Lannucci, és molt adient per a entendre en to d'humor com funciona la política per dins, els analistes polítics i cóm ells fan les seves pròpies interpretacions. Es veu prou real cóm els spin doctors filtren informació a la prensa o com poden inclús terminar amb la carrera d'un polític si s'ho plantegen.
http://www.youtube.com/watch?v=7r6KX1J6gIo
El punt de vista molt interessant d'aquesta película és ironitzar en els actors de la política. Defineix uns polítics infantils i viscerals, centrats en els seus temes molt puntuals, enfrentaments personals. Ells hi són rodejats de personatges que els informen, preparen campanyes, els hi fan els speechs, parlen entre ells i sobretot de la complicitat amb els mitjans de comunicació. Els Spin doctors ultilitzen la seva complicitat amb els mitjans de comunciació per enfrentar, fer pujar o baixar els seus polítics.
Sobretot cal remarcar la importància en política de la forma front el contingut, (això és molt exagerat en el món anglosaxó). De fet el tema principal és com un adjectiu mal utilitzat per un polític (veure millor en versió original) pot originar una guerra mundial. Veient la película deixa als polítics com a marionetes dels Spin doctors.
Miquel Brines
Subscriure's a:
Missatges (Atom)