ENTREVISTA CONSULTOR POLÍTIC

ENTREVISTA A MARC RODRÍGUEZ

Marc Rodríguez és llicenciat en Periodisme i màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral per la Universitat Autònoma de Barcelona, va finalitzar aquests estudis amb el premi extraordinari de titulació i matrícula d’honor.
L’any 2010 va elaborar el projecte de la comunicació política dels tres partits amb representació parlamentària a Andorra, en el qual va analitzar el grau d’eficàcia dels fluxos d’informació d’índole política cap als mitjans de comunicació del Principat i dels diferents nivells de presència qualitativa i quantitativa, dissenyant finalment uns eixos de millora per a les diferents formacions tant els canals convencionals com a nivell d’Internet i xarxes socials.

En l’àmbit periodístic, ha treballat com a redactor de mitjans radiofònics i audiovisuals en diversos mitjans de comunicació locals (Ràdio Esplugues, El Prat Ràdio, ETV Llobregat) Posteriorment es va incorporar al Periòdic d’Andorra on va desenvolupar les seves funcions a la secció de política nacional durant dos anys.
A nivell acadèmic va rebre el premi “Francesc Noi” d’humanitats por la Universitat Pompeu Fabra en la seva edició 2004, el premi “Baldiri Reixac” de la Fundació Lluís Carulla entre d’altres.

ENTREVISTA

1. Quines són les principals funcions d’un assessor polític?
Abans de res, li he de dir que en algunes ocasions podríem preguntar-nos quines no són les funcions d’un assessor polític... Contestant la seva pregunta, considero que les principals funcions de l’assessor polític es basen en la definició i posada en escena de l’estratègia per presentar amb eficàcia una opció política. Això passa per la potenciació dels atributs positius i modulació dels punts febles d’un càrrec polític electe o bé un candidat, ja sigui challenger o incumbent, així com la definició d’una imatge gràfica capaç de donar força a la formació i el líder assessorat -juntament amb un equip de disseny que sistematitzi i plasmi aquest vessant-, a més de coordinar i supervisar les relacions amb els mitjans de comunicació d’acord a les línies mestres definides i, sobretot, la definició del missatge. És en aquest punt on més esforços s’han d’esmerçar en tota campanya electoral. Un bon líder, sense un bon missatge, pot caure estrepitosament. L’assessor polític ha de definir una sintètica message box en què s’han de situar els punts forts i febles de la nostra candidatura o opció política, així com els punts forts i febles dels rivals, cercant que les potencialitats pròpies siguin al mateix temps elements que neutralitzin les crítiques que de ben segur ens vindran per part de l’adversari polític. I finalment, entre moltes altres funcions, l’assessor polític sovint fa de psicòleg, doncs la seva funció de coaching als polítics amb els quals es treballa, que és una altra de les tasques de l’assessor, ve en molts casos acompanyada de la necessitat d’animar-los en aquells moments en què es dona tot per perdut i de fer-los tocar de peus a terra quan la moral està pels núvols. En definitiva, gestionar també les emocions dels polítics assessorats.

2. Creu que els assessors polítics fan política?
Habitualment, no. Trobo que l’assessoria política professional té més a veure amb potenciar i vendre a la ciutadania el missatge dels que veritablement fan política, ja siguin candidats o càrrecs electes, que amb el fet de fer política pròpiament dita. Tot i això, hi ha ocasions en què pot ser difícil trobar aquesta línia de separació. De fet, en les campanyes on són els mateixos membres del partit els que s’encarreguen de l’estratègia i assessoren políticament els seus propis candidats, la política es pot barrejar amb l’assessoria, doncs aquestes dues funcions es combinen. En molts d’aquests casos, la implicació personal acaba perjudicant la necessària visió objectiva que tota campanya necessita. En definitiva, considero que l’assessoria política té més a veure amb la manera de fer arribar aquesta activitat i, especialment, els missatges potencials, al públic objectiu, que no pas amb l’exercici de l’activitat política en el seu sentit tradicional.

3. Freqüentment s’associa la imatge dels spin doctors amb la manipulació dels mitjans de comunicació en determinades ocasions pel bé dels seus candidats. Creu que forma part de la seva feina o simplement respon a un simple tòpic?
La manipulació dels mitjans de comunicació no és l’objectiu de la consultoria política, doncs a banda de ser una tasca difícil en un entramat de mitjans amb diferents línies editorials i fortament polititzats, s’allunya de les pràctiques més ètiques. Independentment de les funcions professionals de lobby, plenament reconegudes en contextos com el nord-americà i amb molt terreny per recórrer a Espanya, la consultoria política en sí mateixa té més a veure amb la potenciació del candidat i la seva òptima projecció als diferents mitjans de comunicació que amb la manipulació directa dels mateixos. Ara bé, aconseguir el millor tracte per part de mitjans afins en la seva línia editorial i neutralitzar aquells atributs o conductes susceptibles de ser enfocades negativament als mitjans no afins passa per una estratègia que parteixi d’una bona anàlisi qualitativa i quantitativa i que, al mateix temps, sigui un bon punt de partida per elaborar un missatge i potenciar la imatge del candidat. I aquesta estratègia buscarà sempre aquelles accions destinades a crear un clima positiu amb els mitjans que interactuïn en la campanya electoral a la qual concursa el nostre candidat. Sens dubte, tenir contents els periodistes i mitjans que envolten una campanya electoral és molt important per crear un clima favorable i, conseqüentment, un tracte positiu a la premsa, la ràdio, la televisió i Internet.

4. En el cas d’Espanya, els assessors sovint formen part del mateix partit. Hauria d’existir una especialització del professió i mantenir al marge la pròpia ideologia?
Quan responia a la pregunta de si els assessors polítics feien política i li deia que en ocasions la línia de separació és de molt difícil definició, em referia a aquests casos, entre d’altres. És cert que a Espanya hi ha molts assessors que formen part del mateix partit i també és una evidència que a mesura que l’espectre ideològic es mou cap a l’esquerra, les formacions acostumen a delegar en persones del seu entorn polític les funcions de consultoria política. Diguem-ne que hi ha una major confiança en la capacitat d’autogestió en general. Al meu entendre, i amb la consciència prèvia que sempre s’ha d’estar envoltat de gent del partit amb la qual es puguin absorbir tots aquells eixos polítics i sinèrgies necessàries per a treballar conjuntament dia i nit, considero que sempre és positiu mantenir una certa distància respecte l’activitat política. De fet, és d’aquesta manera quan es pot analitzar amb una objectivitat superior si el nostre missatge està arribant amb eficàcia a la gent. És evident que tot assessor té la seva ideologia, però en aquest cas penso que es pot treballar amb polítics de diferents espectres si el seu missatge és legítim i respectable. La importància recau en el fet d’ajudar als polítics a arribar als seus targets i aconseguir els objectius fixats, que no sempre passen per guanyar les eleccions, ja que l’èxit de la campanya es mesurarà en funció del punt de partida, les perspectives de la mateixa i els resultats finals.

5. Actualment existeix una hiper-exposició dels líders polítics cap a l’opinió pública impulsada mitjançant plataformes i xarxes socials com Twitter o Facebook. Creu que aquest star system de candidats o publicitat mediàtica és adequada? O pel contrari, fa que la gent voti en base a la figura política i no a la ideologia que aquesta representa?
Davant aquesta eclosió del 2.0 de la que em parla, cal, abans de res, diferenciar dos tipus de polítics o de possibilitats: els que aposten per la xarxa per convicció i els que ho fan per obligació. En aquest cas, puc dir-li que, en el cas dels segons, pot ser millor endarrerir l’entrada al món 2.0 que no pas fer-ho d’una manera que els ciutadans percebin una falsa activitat, un fet que es produeix en moltes ocasions. Si tornem al cas dels primers, i si es fa un us actiu, directe i personal, no crec que estiguem parlant d’hiper-exposició. Sense anar més lluny, l’alcalde de Jun, José Antonio Rodríguez Salas, s’ha fet famós per aquesta decidida aposta per la interacció amb el ciutadà a través d’Internet. I pocs s’atreveixen a dir que no ho està fent d’una manera òptima per als seus legítims interessos polítics. Ara bé, com li deia, si s’entra a la xarxa convençut, sempre i quan es faci un correcte ús, Internet és una eina més, i cada cop més important, per als nostres interessos, sense oblidar que els canals tradicionals no s’han de deixar mai de banda en una societat on l’analfabetització digital encara és molt àmplia. Pel que fa a la segona pregunta, ja fa molt de temps que la gent vota en base a la figura política, en la persona i els seus atributs característics, en un món on les fronteres a nivell ideològic són cada cop més difuses entre els diferents partits i la votació té molt a veure amb el carisma, confiança i responsabilitat que el polític sigui capaç de transmetre. Internet és, doncs, un valor afegit, però, reitero, a dia d’avui considero que no podem descuidar els canals tradicionals.

6. Analitzant la situació davant les properes eleccions, veiem que segons la valoració dels líders polítics en una enquesta realitzada pel CIS, cap dels dos principals líders del panorama polític del nostre país convens a la població. Què creu que falla en les figures de Zapatero i Rajoy?
A nivell molt bàsic, en el cas de Zapatero, la manca de confiança de l’electorat en la seva figura té molt a veure amb el desgast per la crisi econòmica i en la dificultat que aquest ha tingut per projectar una imatge de solvència i capacitat de lideratge en un moment dificultós, un dels principals atributs que tot polític necessita potenciar. La seva indefinició sobre el debat successori és, al meu entendre, un altre element que no ajuda a donar seguretat al seu electorat, ja que en un moment com l’actual això crea una incertesa en la població que també s’estén sobre les accions que el polític socialista pugui a dur a terme. A més, les seves compareixences públiques mostren a una figura cada cop menys enèrgica, menys entusiasta i, en definitiva, amb menys capacitat de crear confiança, el pilar fonamental per a guanyar tota elecció. En el cas de Rajoy, el dèficit de carisma és el punt més feble, així com el seu to i timbre que, tot i ser fàcilment identificatiu per la ciutadania -un fet molt important per a tot polític- dificulta la projecció d’una solvència i seguretat necessàries per a un líder de l’oposició. D’altra banda, i a nivell personal, considero que la barba no és recomanable en general per a la imatge de qualsevol polític o gestor de la cosa pública, ja que sovint crea una mena de barrera que impedeix connectar millor a nivell emocional.

Marc Rodríguez
Consultor polític a ST! Politics