Jordi Hereu conversa con el ex presidente de la Generalitat, José Montilla, en la inauguració de la quinta Convenció Municipal del PSC.
Salutacions a tots!
Aquesta noticia m’ha cridat l’atenció per la brevetat del missatge i la potència de les imatges que associen el perfil dels líders de partit amb l’estructura institucional.
Es tracta d’una notícia clara i directa, un missatge dirigit a un votant convençut, amb la intenció de mantenir el seu interès i assegurar el seu vot, un receptor sensibilitzat que es fixa en el continent més que en el contingut. Però també s’orienta al públic indecís que posa en dubte dels elements més visibles i cerca una identificació amb la decisió política que trïi.
La notícia deixa sentir la preponderància del com per sobre del què, en una simplificació del missatge equiparable a la USP del marketing comercial. La imatge recull a la perfecció la institucionalització del candidat i la transmissió de valors, com la unitat i l’interès social en una pretesa revisió de l’agenda pública (front office) i de la coherència del partit (backstage).
El fet noticiós de la Convenció s’associa a la mesura del pols de la societat, a l’escolta activa del ciutadà i a la preocupació per recollir l’opinió pública en una agenda política innegablement relacionada amb l’enfocament mediàtic i l’apreciació de la redundància en la reformulació de propostes.
Aquest esdeveniment vol captar l’atenció dels actors polítics (amb influència en les decisions) després d’haver superat la porta del gatekeeper i construeix agenda dintre del framing acotat per l’agència de notícies Efe.
La imatge del candidat apareix recolzada, reconfortada, en un àmbit distendit i de confianza en els resultats electorals en resposta a la superioritat simbòlica i visual de la política davant del discrus ideològic. Sembla una campanya permanent stop-and-go per a un tipus de líder transaccional que gestiona sobretot en moments de crisi i que no confia els resultats a manifestacions carismàtiques i sí en esdeveniments cridaners.
Tot i que sembla que es tracta d’una comunicació unidireccional no és així. Aquesta presència en mitjans mobilitza l’opinió pública i genera ressó. El que veiem és més aviat un vessant propagandístic per damunt de la voluntat informativa. Es fa notícia però, en aquest tàndem político-mediàtic, el que busca el partit és orientar les actituds de l’audiència.
Es projecta així la imatge desitjada configurada per l’assessor de comunicació (spin doctor) i és evident que aconsegueix l’èxit en la mesura que l’estratègia capta l’atenció dels mitjans i queda reflectida a la seva agenda. La noticia, a més, sembla neutral però hem de tenir sempre en compte els factors que afecten el resultat del missatge transmés (selectivitat de memorització i percepció) i l’efecte de la premsa de partit.
La vanguardia busca a més la participació del lector a través dels comentaris que aquest pot penjar en la web, la qual cosa permet a més l’avaluació prèvia de percepcions i actituds de la ciutadania en un acte de sinèrgia institucional. No es pot negar, no obstant, que s’implementa un tipus de periodisme ciutadà amb l’obertura d’un fluxe bidireccional de comunicació que genera ressó i aspira ingenuament a restituir la reflexió crítica. L’opció política ja no aposta per valors preconcebits sense estudi previ, no deixa res a l’atzar, escolta el públic i en aquesta tasca d’interès i apropament, de socialització interessada, incorpora issues populistes en su agenda pública.
En definitiva, els mitjans de comunicació són els grans creadors de realitat, alhora que el món virtual obre noves possibilitats a la projecció de les institucions i missatges polítics, facilita la velocitat de transmissió i destargetitza el consum dels mitjans.
Lorena Pérez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada