Comunicació política i d'institucions públiques
dijous, 31 de març del 2011
dimecres, 30 de març del 2011
La realidad no es abarcable por la percepción, nunca. Así, el spin doctor lo que hace es enfocar esa realidad para ayudar a que sea percibida de una forma más comprensible, creíble y memorable. Su labor beneficia a la democracia, dado que hace más “gestionable” la información electoral por parte del electorado. Eso mantiene el interés en las instituciones y hace más participativo el proceso.
Dejando atrás que seamos zoon politikon como planteaba Aristóteles, la realidad política va más allá. Todos tenemos posiciones políticas determinadas. Así, es un elemento constitutivo del ser humano, y por ende del asesor. El hecho de que algunos de ellos formen parte de las filas del partido en algunos casos les añade oficio y les resta perspectiva (que como decía es una cualidad fundamental del asesor). La especialización va tomando forma en la sociedad actual, pero veo difícil que se acepte (en general) la visión objetiva como la única posible.
AL ROVELL DE L'OU
Durant la conversa que mantenim, li demano per un tema inevitable: l’ús de les noves tecnologies com a estratègia en la comunicació política. Sobre aquest aspecte, Avilés explica que “les noves tecnologies són un suport informatiu més i els partits no poden prescindir-ne per arribar a la ciutadania. Han d’utilitzar-les per no perdre una part del seu públic, sobretot el més jove. A més, tampoc es pot deixar de banda l’aspecte econòmic. Els partits polítics no tenen uns comptes massa folgats i les xarxes socials són una via òptima per comunicar a baix preu.” Em continua explicant la importància d’aquestes noves eines, perquè “les noves tecnologies permeten individualitzar els missatges, i això suposa un canvi enorme en la comunicació política més clàssica, que s’ha caracteritzat per emetre els seus missatges massivament.” Quan li pregunto que què aporta això a la ciutadania, és contundent en la seva afirmació: “Als ciutadans i ciutadanes, les noves tecnologies els permeten passar de ser un element passiu en la comunicació a participar-hi en primera persona, amb les connotacions que això comporta. No és el mateix comunicar ni governar ara que 10 anys enrere. Les noves tecnologies ens han fet més lliures.” Interessant reflexió, aquesta de la llibertat.
La conversa pren un gir, perquè m’interessa molt la visió que té des de la perspectiva d’haver treballat per a polítics que volen guanyar unes eleccions, i per a polítics que ja les han guanyades. Suposo que no deu ser ben bé el mateix...Avilés confirma que “no té res a veure el govern amb l’oposició. I, és clar, això modifica la comunicació. Bàsicament, perquè no és el mateix representar els militants o les persones afins a un partit polític que una institució i el conjunt de la ciutadania. La responsabilitat no és la mateixa. Amb tot, al nostre entorn tenim molts exemples de polítics i de partits que encara confonen la institució amb el partit”.
Tinc curiositat en saber amb quin tipus de dificultats s’ha hagut d’enfrontar l’equip d’assessors de comunicació on ell treballava, el del conseller d’Economia i Finances. Li pregunto obertament, i també li demano que m’expliqui quines són les necessitats de comunicació que tenia el conseller. Avilés somriu mentre em respon: “El més complicat per a la comunicació política és que els mitjans estan massa condicionats per apriorismes ideològics. Això, que passa a tot arreu, és encara més intens a Catalunya i, sobretot, a Espanya, on les trinxeres mediàtiques estan força consolidades. La immediatesa i la falta d’espai i de temps també provoquen que resulti molt complicat aprofundir en temes complexos. Sovint els missatges s’han de simplificar massa.” Sembla que no vol entrar en donar gaire més detalls, com qui guarda un secret ben guardat...No insisteixo.
Sí que li pregunto per les tècniques comunicatives que utilitza el Govern quan ha de comunicar el que fa, quan ha de donar trasllat als mitjans del seu missatge. Si considera que utilitzen tècniques de màrqueting. Llavors em diu que “encara hi ha camí per fer al nostre país, tot i que en els últims anys hem avançat força, sobretot durant les campanyes electorals. Amb tot, estem lluny d’Estats Units, on fa més de mig segle que el màrqueting polític no es pot deslligar de l’acció de govern.”
Hem d’anar acabant l’entrevista, no li vull robar més temps, que hem xerrat una bona estona. I li demano que s’arrisqui a dir com s’imagina la comunicació dels polítics dintre d’uns anys...”És difícil saber-ho amb precisió però segurament tendirem a una comunicació a la carta, com ja comencem a veure ara. També desapareixerà la unidireccionalitat de la comunicació i els ciutadans i les ciutadanes cada cop hi tindran més a dir, més maneres d’expressar-s’hi i de ser escoltats i escoltades”.
Gràcies Ezequiel! Les cerveses les pago jo.
ENTREVISTA CONSULTOR POLÍTIC
ENTREVISTA A MARC RODRÍGUEZ
Marc Rodríguez és llicenciat en Periodisme i màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral per la Universitat Autònoma de Barcelona, va finalitzar aquests estudis amb el premi extraordinari de titulació i matrícula d’honor.
L’any 2010 va elaborar el projecte de la comunicació política dels tres partits amb representació parlamentària a Andorra, en el qual va analitzar el grau d’eficàcia dels fluxos d’informació d’índole política cap als mitjans de comunicació del Principat i dels diferents nivells de presència qualitativa i quantitativa, dissenyant finalment uns eixos de millora per a les diferents formacions tant els canals convencionals com a nivell d’Internet i xarxes socials.
En l’àmbit periodístic, ha treballat com a redactor de mitjans radiofònics i audiovisuals en diversos mitjans de comunicació locals (Ràdio Esplugues, El Prat Ràdio, ETV Llobregat) Posteriorment es va incorporar al Periòdic d’Andorra on va desenvolupar les seves funcions a la secció de política nacional durant dos anys.
A nivell acadèmic va rebre el premi “Francesc Noi” d’humanitats por la Universitat Pompeu Fabra en la seva edició 2004, el premi “Baldiri Reixac” de la Fundació Lluís Carulla entre d’altres.
ENTREVISTA
1. Quines són les principals funcions d’un assessor polític?
Abans de res, li he de dir que en algunes ocasions podríem preguntar-nos quines no són les funcions d’un assessor polític... Contestant la seva pregunta, considero que les principals funcions de l’assessor polític es basen en la definició i posada en escena de l’estratègia per presentar amb eficàcia una opció política. Això passa per la potenciació dels atributs positius i modulació dels punts febles d’un càrrec polític electe o bé un candidat, ja sigui challenger o incumbent, així com la definició d’una imatge gràfica capaç de donar força a la formació i el líder assessorat -juntament amb un equip de disseny que sistematitzi i plasmi aquest vessant-, a més de coordinar i supervisar les relacions amb els mitjans de comunicació d’acord a les línies mestres definides i, sobretot, la definició del missatge. És en aquest punt on més esforços s’han d’esmerçar en tota campanya electoral. Un bon líder, sense un bon missatge, pot caure estrepitosament. L’assessor polític ha de definir una sintètica message box en què s’han de situar els punts forts i febles de la nostra candidatura o opció política, així com els punts forts i febles dels rivals, cercant que les potencialitats pròpies siguin al mateix temps elements que neutralitzin les crítiques que de ben segur ens vindran per part de l’adversari polític. I finalment, entre moltes altres funcions, l’assessor polític sovint fa de psicòleg, doncs la seva funció de coaching als polítics amb els quals es treballa, que és una altra de les tasques de l’assessor, ve en molts casos acompanyada de la necessitat d’animar-los en aquells moments en què es dona tot per perdut i de fer-los tocar de peus a terra quan la moral està pels núvols. En definitiva, gestionar també les emocions dels polítics assessorats.
2. Creu que els assessors polítics fan política?
Habitualment, no. Trobo que l’assessoria política professional té més a veure amb potenciar i vendre a la ciutadania el missatge dels que veritablement fan política, ja siguin candidats o càrrecs electes, que amb el fet de fer política pròpiament dita. Tot i això, hi ha ocasions en què pot ser difícil trobar aquesta línia de separació. De fet, en les campanyes on són els mateixos membres del partit els que s’encarreguen de l’estratègia i assessoren políticament els seus propis candidats, la política es pot barrejar amb l’assessoria, doncs aquestes dues funcions es combinen. En molts d’aquests casos, la implicació personal acaba perjudicant la necessària visió objectiva que tota campanya necessita. En definitiva, considero que l’assessoria política té més a veure amb la manera de fer arribar aquesta activitat i, especialment, els missatges potencials, al públic objectiu, que no pas amb l’exercici de l’activitat política en el seu sentit tradicional.
3. Freqüentment s’associa la imatge dels spin doctors amb la manipulació dels mitjans de comunicació en determinades ocasions pel bé dels seus candidats. Creu que forma part de la seva feina o simplement respon a un simple tòpic?
La manipulació dels mitjans de comunicació no és l’objectiu de la consultoria política, doncs a banda de ser una tasca difícil en un entramat de mitjans amb diferents línies editorials i fortament polititzats, s’allunya de les pràctiques més ètiques. Independentment de les funcions professionals de lobby, plenament reconegudes en contextos com el nord-americà i amb molt terreny per recórrer a Espanya, la consultoria política en sí mateixa té més a veure amb la potenciació del candidat i la seva òptima projecció als diferents mitjans de comunicació que amb la manipulació directa dels mateixos. Ara bé, aconseguir el millor tracte per part de mitjans afins en la seva línia editorial i neutralitzar aquells atributs o conductes susceptibles de ser enfocades negativament als mitjans no afins passa per una estratègia que parteixi d’una bona anàlisi qualitativa i quantitativa i que, al mateix temps, sigui un bon punt de partida per elaborar un missatge i potenciar la imatge del candidat. I aquesta estratègia buscarà sempre aquelles accions destinades a crear un clima positiu amb els mitjans que interactuïn en la campanya electoral a la qual concursa el nostre candidat. Sens dubte, tenir contents els periodistes i mitjans que envolten una campanya electoral és molt important per crear un clima favorable i, conseqüentment, un tracte positiu a la premsa, la ràdio, la televisió i Internet.
4. En el cas d’Espanya, els assessors sovint formen part del mateix partit. Hauria d’existir una especialització del professió i mantenir al marge la pròpia ideologia?
Quan responia a la pregunta de si els assessors polítics feien política i li deia que en ocasions la línia de separació és de molt difícil definició, em referia a aquests casos, entre d’altres. És cert que a Espanya hi ha molts assessors que formen part del mateix partit i també és una evidència que a mesura que l’espectre ideològic es mou cap a l’esquerra, les formacions acostumen a delegar en persones del seu entorn polític les funcions de consultoria política. Diguem-ne que hi ha una major confiança en la capacitat d’autogestió en general. Al meu entendre, i amb la consciència prèvia que sempre s’ha d’estar envoltat de gent del partit amb la qual es puguin absorbir tots aquells eixos polítics i sinèrgies necessàries per a treballar conjuntament dia i nit, considero que sempre és positiu mantenir una certa distància respecte l’activitat política. De fet, és d’aquesta manera quan es pot analitzar amb una objectivitat superior si el nostre missatge està arribant amb eficàcia a la gent. És evident que tot assessor té la seva ideologia, però en aquest cas penso que es pot treballar amb polítics de diferents espectres si el seu missatge és legítim i respectable. La importància recau en el fet d’ajudar als polítics a arribar als seus targets i aconseguir els objectius fixats, que no sempre passen per guanyar les eleccions, ja que l’èxit de la campanya es mesurarà en funció del punt de partida, les perspectives de la mateixa i els resultats finals.
5. Actualment existeix una hiper-exposició dels líders polítics cap a l’opinió pública impulsada mitjançant plataformes i xarxes socials com Twitter o Facebook. Creu que aquest star system de candidats o publicitat mediàtica és adequada? O pel contrari, fa que la gent voti en base a la figura política i no a la ideologia que aquesta representa?
Davant aquesta eclosió del 2.0 de la que em parla, cal, abans de res, diferenciar dos tipus de polítics o de possibilitats: els que aposten per la xarxa per convicció i els que ho fan per obligació. En aquest cas, puc dir-li que, en el cas dels segons, pot ser millor endarrerir l’entrada al món 2.0 que no pas fer-ho d’una manera que els ciutadans percebin una falsa activitat, un fet que es produeix en moltes ocasions. Si tornem al cas dels primers, i si es fa un us actiu, directe i personal, no crec que estiguem parlant d’hiper-exposició. Sense anar més lluny, l’alcalde de Jun, José Antonio Rodríguez Salas, s’ha fet famós per aquesta decidida aposta per la interacció amb el ciutadà a través d’Internet. I pocs s’atreveixen a dir que no ho està fent d’una manera òptima per als seus legítims interessos polítics. Ara bé, com li deia, si s’entra a la xarxa convençut, sempre i quan es faci un correcte ús, Internet és una eina més, i cada cop més important, per als nostres interessos, sense oblidar que els canals tradicionals no s’han de deixar mai de banda en una societat on l’analfabetització digital encara és molt àmplia. Pel que fa a la segona pregunta, ja fa molt de temps que la gent vota en base a la figura política, en la persona i els seus atributs característics, en un món on les fronteres a nivell ideològic són cada cop més difuses entre els diferents partits i la votació té molt a veure amb el carisma, confiança i responsabilitat que el polític sigui capaç de transmetre. Internet és, doncs, un valor afegit, però, reitero, a dia d’avui considero que no podem descuidar els canals tradicionals.
6. Analitzant la situació davant les properes eleccions, veiem que segons la valoració dels líders polítics en una enquesta realitzada pel CIS, cap dels dos principals líders del panorama polític del nostre país convens a la població. Què creu que falla en les figures de Zapatero i Rajoy?
A nivell molt bàsic, en el cas de Zapatero, la manca de confiança de l’electorat en la seva figura té molt a veure amb el desgast per la crisi econòmica i en la dificultat que aquest ha tingut per projectar una imatge de solvència i capacitat de lideratge en un moment dificultós, un dels principals atributs que tot polític necessita potenciar. La seva indefinició sobre el debat successori és, al meu entendre, un altre element que no ajuda a donar seguretat al seu electorat, ja que en un moment com l’actual això crea una incertesa en la població que també s’estén sobre les accions que el polític socialista pugui a dur a terme. A més, les seves compareixences públiques mostren a una figura cada cop menys enèrgica, menys entusiasta i, en definitiva, amb menys capacitat de crear confiança, el pilar fonamental per a guanyar tota elecció. En el cas de Rajoy, el dèficit de carisma és el punt més feble, així com el seu to i timbre que, tot i ser fàcilment identificatiu per la ciutadania -un fet molt important per a tot polític- dificulta la projecció d’una solvència i seguretat necessàries per a un líder de l’oposició. D’altra banda, i a nivell personal, considero que la barba no és recomanable en general per a la imatge de qualsevol polític o gestor de la cosa pública, ja que sovint crea una mena de barrera que impedeix connectar millor a nivell emocional.
Marc Rodríguez
Consultor polític a ST! Politics
dimarts, 29 de març del 2011
Entrevista a Isabel Parrilla, asesora Presidente de la Comarca Campo de Belchite
Isabel Parrilla, “spin doctor” del presidente de la Comarca Campo de Belchite. Natural de Zaragoza, licenciada en derecho, lleva muchos años vinculados a la política. Tuvo la amabilidad de atenderme en su despacho.
Os dejo la entrevista.
P.- Para comenzar, ¿podría decir qué balance hace de estos cuatro años de legislatura?
R.- Han sido cuatros años muy duros, con muchos altibajos por el gobierno comarcal. Los principios fueron muy duros, ya que se tuvo que negociar una coalición para poder gobernar en mayoría. Al final, tras muchas reuniones, para conseguir la presidencia de la comarca hubo coalición entre el partido popular y el partido aragonés. En mi caso particular, soy la asesora del Presidente de la Comarca, candidato por el partido aragonés.
P.- Para que todo el mundo lo entienda, defina lo que es un consejero comarcal.
R.- Un consejero comarcal es un alcalde o concejal de un pueblo, elegido por su partido político para representarlo en la Comarca. Para ser exactos, en la Comarca Campo de Belchite hay diecinueve consejeros comarcales. El partido socialista tiene nueve consejeros,el partido aragonés tiene seis consejeros y el partido popular tiene cuatro consejeros.
P.- ¿Cómo empieza en el mundo de la política?
R.- Todo empezó por casualidad. El mundo de la política siempre me ha apasionado, pero no había tenido la ocasión ni el momento. Surgió sin pensarlo, trabajaba como funcionaria en la misma comarca y me propusieron el cargo dadas mis inquietudes por el desarrollo de la comarca y mi formación, pero por supuesto, si estoy aquí es gracias a la confianza que el presidente depositó en mí desde el principio.
P.-Sin lugar a dudas una palabra ha sido la más pronunciada en los dos últimos años, crisis. Desde La Comarca de Belchite ¿qué medidas se han tomado para afrontarla?
R.- Hemos firmado varios acuerdos para traer empleo a la comarca. Actualmente, se han firmado los planes de desarrollo rural. Aragón es pionera en dichos planes, y nuestra Comarca será de las primeras en recibir dinero para realizar todas las inversiones en los municipios de la Comarca. Esperemos que todo ello, sirva para salir un poco mas de la crisis.
Ahora, me gustaría si no le importa, hacerle algunas preguntas más de carácter personal, orientadas a conocer como persona, más allá de su curriculum y su perfil profesional.
P.- ¿Cuánto hace que vive en la Comarca de Belchite?
R.- No, no. Aunque soy natural de Belchite, vivo en Zaragoza, por motivos familiares, lo que me supone el estar todos días en la carretera. Tampoco descarto en un futuro volver a mis orígenes.
P.-A juzgar por su currículum, parece ser la persona más capacitada para el cargo que desempeña en la Comarca Campo de Belchite
R.- Como le he contestado anteriormente, la base para ocupar un puesto así está en la confianza, se trata de un puesto donde la comunicación es muy importante para que las cosas salgan bien, no se si soy la persona más capacitada para el puesto pero sí puedo decirle que desde que he ocupado el puesto, he intentado cumplir con todos mis deberes y hacer lo posible para que la comarca crezca y mejore.
P.- ¿Entre sus aficiones se encuentra la lectura? ¿o no tiene tiempo?
R.- Leo mucho, pero la prensa diaria gana a la novela…risas….
Antes, tenía mucho más tiempo para leer y sobre todo para estar con mi familia.
P.- ¿Fuma usted? ¿Qué le ha parecido la actual entrada en vigor de la ley antitabaco?
R.- No, no fumo y sobre la ley antitabaco me parece una maravilla entrar a un local y respirar aire puro, igual soy muy egoísta pero creo firmemente que a la larga merecerá la pena.
Para finalizar y volviendo a las elecciones de mayo:
P.- ¿Cómo definiría al actual presidente de la Comarca de Belchite?
R.- Tiene todas las características de un líder político, un hombre muy cercano, buen comunicador y tiene muy buena imagen en todo el territorio. Estoy totalmente segura de que el presidente de la Comarca de Belchite volverá a ser reelegido.
P.- ¿Cómo ve a los medios de comunicación en el mundo de la política?
R.- Risas…Hay de todo, hay comunicadores buenos y comunicadores malos. El buen comunicador o periodista tendría que informar de una forma neutral, pero todo depende de que medio hay detrás.
P.- Usted, como asesora del Presidente de la Comarca, ¿cómo ve las redes sociales tipo Facebook y Twitter?
R.- Es el presente y futuro en la comunicación política. Es un medio para analizar la popularidad del candidato, se consigue saber la intención de voto, los admiradores del candidato, e incluso hacer una importante campaña electoral con un bajo presupuesto.
Lo más importante de hacer campaña política 2.0 es la comunicación bidireccional, con ello podemos saber las necesidades y sugerencias de los votantes.
P.- ¿Cómo se imagina la comarca de Belchite dentro de otros 10 ó 20 años?
R.- Me la imagino con todos los servicios posibles, con un gran polígono industrial, con muchos niños, juventud y potencialmente una comarca turística con el pueblo viejo de Belchite, Fuendetodos y el encanto del resto de los municipios y viviendo en ella.
Muchas gracias por el tiempo empleado y mucha Suerte…
Entrevista a Roser Casamitjana
1. ¿Qué le inclinó a compaginar su profesión con el mundo de la política?
Si te soy sincera, soy fanática de mi trabajo y tengo la suerte de poder decir que estoy satisfecha con mi vida profesional, sobre todo en los tiempos que corren. Pero desde siempre me ha gustado la política y a diferencia del generalizado desencanto popular, sigo creyendo en ella. En el mundo político no es extraño encontrarse con profesionales de todos los ramos, incluido de la sanidad, aunque imagino que las causas que motivan a cada uno son muy variadas. En mi caso fue eso, la voluntad por mejorar la sociedad y el pensar que sigue siendo posible. Por eso me afilié a ICV y con este objetivo sigo en sus filas, compartiendo un proyecto de futuro.
2. ¿Cuál es el secreto para conjugar un trabajo en el hospital, otro en la sede política local y aún tener tiempo para colaborar con distintas instituciones culturales de su ciudad?
El secreto es tener un reloj que marque 30 horas (bromea). Desde luego que no me aburro. En realidad no hay secreto sino que se trata de organizarse bien, de tener ganas de hacerlo todo y de poner la voluntad por intentar hacerlo de la mejor manera posible.
3. Entrando en materia política, la comunicación en este campo ha evolucionado enormemente durante las últimas décadas. En el contexto actual, ¿está emergiendo una nueva forma de hacer política fuertemente condicionada por los medios? Desde su punto de vista, ¿qué hay de cierto en ello?
No te revelo nada nuevo si te afirmo que sí ha nacido una nueva forma de hacer política, sobre todo por los cambios tecnológicos surgidos durante los últimos años. Necesariamente la política ha tenido que adaptarse a este nuevo contexto, negarlo sería cerrar los ojos ante la realidad. La verdad es que hace un tiempo los pequeños partidos como el nuestro tenían pocas oportunidades para darse a conocer, como mucho aparecías en la prensa y la radio local (y ya era mucho). Pero con el nuevo panorama mediático, la popularización de Internet y la migración de los medios al digital todo ha cambiado. Ahora los partidos locales disponen de un altavoz con el que proyectarse al público, con el que llegar al elector. Son nuevas oportunidades de contacto que no se pueden desaprovechar.
4. ¿Considera que los instrumentos tradicionales de la comunicación política, así como el contacto directo con el público, son ya una estrategia desfasada?
Opino que a pesar de que dispongamos de multitud de recursos tecnológicos para contactar con el público, la interacción cara a cara no podrá ser nunca sustituida por éstos. La respuesta a si son algo pasado es que no, porque siguen siendo absolutamente necesarios. Para nosotros es de vital importancia el contacto con el ciudadano, por eso convocamos periódicamente actos populares en la ciudad y son iniciativas que, por otro lado, observas que el ciudadano valora.
5. Realizando un salto hacia adelante en el tiempo, ¿qué importancia tienen las redes sociales en el mundo político? ¿Serán sólo una moda pasajera en la esfera de la comunicación política?
No creo que sean una moda porque están demasiado consolidadas para calificarlas así, aunque el tiempo lo dirá. Las movilizaciones han cambiado, las organizaciones han cambiado y la sociedad lo ha hecho, virando hacia el individualismo. Lo que está claro es que hay que adaptarse a las nuevas formas de consumo de la ciudadanía y si ésta está en las redes sociales y quieres contactar con ella no te queda más remedio que emigrar a los nuevos espacios de diálogo social. Hay que adaptarse y conectar con esta nueva situación, pero no basta con ello: hay que ser consciente de que estar por estar no es suficiente. Soy partidaria de estar pero comprometiéndose a realizar una buena gestión de la comunicación, contestar a las demandas ciudadanas, observar qué temas preocupan, establecer diálogo y aprovechar todo el potencial que esta tecnología nos ofrece. Nosotros lo hacemos a través de repensemsantcugat.cat y distintas redes sociales, y la adhesión del público a la iniciativa ha sido muy positiva.
6. Cambiando de tema y centrándonos en la figura del político, qué característica considera que tiene más valor para el político actual, ¿el liderazgo o el carisma? ¿El político nace o se hace con el tiempo y un adecuado asesoramiento?
Ambas cosas son importantes y lo ideal sería combinarlas, pero hay algo que no se puede cambiar: un líder se hace, pero con carisma se nace. Las habilidades lingüísticas y comunicativas pueden aprenderse, pero hay ciertas aptitudes [como el tener carisma] que se escapan de la enseñanza.
7. ¿Qué importancia tiene la figura del asesor político en el contexto social actual?
Es clave, sobre todo para que el político de una imagen coherente con los principios que propugna. Y la imagen lo es casi todo en el mundo político. ¿En qué se basa el ciudadano a la hora de depositar su confianza en personas que no conoce pero que prometen mejorar su ciudad? Evidentemente valora que el programa político ofrecido se adecue a sus expectativas, pero el segundo parámetro del que dispone para realizar esta valoración es la imagen del candidato.
8. En la esfera política actual, ¿podría afirmarse que el cómo está por encima del qué?
En cierto modo parece ser que sí, pero hay que tener cuidado y no caer en el error de subestimar al elector. Las apariciones en los medios son numerosas y escenificar un papel no es tan sencillo, si es a lo que te refieres con la pregunta. La ciudadanía no sólo observa la imagen del político sino también su contenido. Si el discurso está vacío de contenido se acabará percatando, o al menos así lo veo yo. En fin, a lo que me refiero es que el elector no se deja engañar tan fácilmente, aunque ello no quita que la imagen del candidato resulte clave para su campaña.
9. Observando el panorama político actual, ¿se puede afirmar que los partidos políticos están en campaña permanente o despliegan sus estrategias políticas sólo en periodo electoral? ¿Qué les motiva a adoptar este comportamiento?
Totalmente en campaña permanente, potenciada por los medios tradicionales y especialmente por Internet. Aunque sea en perfil bajo hasta los partidos más pequeños se comunican de forma permanente con su público. De otro modo significaría dar ventaja al rival, además de no aprovechar la inmediatez y el carácter gratuito de los medios online. En este sentido se puede decir que se ha ido hacia la democratización. Después, en campaña electoral sí se despliega todo el potencial disponible, aunque claro está, eso siempre dependerá de las posibilidades económicas y humanas de la formación política a la que nos refiramos.
10. El canvi rebel es el lema utilizado en vuestra campaña. Desde ICV-EUiA, ¿Qué propuesta ofrecéis a la ciudanía sancugatense?
Desde ICV queremos convertir San Cugat en una ciudad cultural y en la que la ciudadanía se sienta a gusto, que integre a los distintos distritos sin diferencias. En la que los jóvenes encuentren de espacios en los que expresar sus inquietudes y en la que las personas mayores dispongan de espacios dignos. Queremos potenciar la enseñanza pública por encima de otras fórmulas, instaurar una política de habitabilidad que potencie el alquiler, establecer planes de ocupación útiles, servicios municipales de ocupación eficientes y un sistema de transporte público puntero, con una tarjeta de transporte gratuita para los niños y los parados sin subsidio.
Entrevista a Rafael Laza, jefe de gabinete en el Ayuntamiento de Vitoria-Gasteiz y experto en comunicacion politica 2.0
1. ¿Qué es y en que se basa la llamada Política 2.0 para usted? ¿Qué novedades comporta aplicar la tecnología 2.0 a la política?
Política 2.0 es hacer política utilizando Internet, las redes sociales y los blogs. La mayor novedad que introduce la política 2.0 es, en mi opinión, la apertura de un canal de comunicación en el que el político se comunica de tú a tú con el ciudadano. La comunicación ya no es unidireccional sino multidireccional, y, el receptor, en contra de lo que sucede en los medios tradicionales, controla el mensaje y sólo se dirige al emisor si se siente tratado como individuo. Los internautas se convierten en líderes de opinión, y si el político no participa de la conversación en las redes sociales, los ciudadanos lo harán por él. Los ciudadanos ejercen una especie de vigilancia activa sobre los políticos, que se exponen a un continuo examen: no vale con lanzar su mensaje, deben conversar, responder, interactuar. Por otra parte el contenido también ha evolucionado. El mensaje en las redes sociales es viral, por lo que el lenguaje de los medios tradicionales no es suficiente: hay que aportar contenido creativo para llegar al público.
2. A parte de la exitosa campaña online de Barack Obama, ¿conoce usted algún otro caso de existo de la política 2.0? ¿ y de fracaso?
La campaña de Barack Obama fue un éxito porque escuchó y movilizó a la Red. Escuchar y movilizar es la asignatura pendiente todavía en casi todas los políticos y organizaciones políticas. Estar en las redes sociales no es hacer estrategia en las redes sociales. Lo primero es marcarse un objetivo. Un objetivo aparentemente sencillo puede ser el de utilizar las redes sociales para recabar propuestas de los ciudadanos. Hay iniciativas en este sentido que han funcionado muy bien como Dame un minuto, en NYC, o el Estado de California, que firmó un convenio con Twitter para interactuar y recabar propuestas de los ciudadanos. En España poco a poco se van sucediendo iniciativas de este tipo. Una de las pioneras fue Vitoria en el Corazón, llevada a cabo por el PP en el Ayuntamiento de Vitoria-Gasteiz.
Fracasan todas las estrategias en las que políticos y organizaciones políticas rehúyen la conversación, ignoran al receptor y conciben los perfiles de las redes sociales como meras filiales de sus páginas web.
3. ¿Cree usted en la efectividad de la comunicación política 2.0? ¿Cree usted que las herramientas de comunicación 2.0 pueden influir en las próximas elecciones municipales?
La política 2.0 tiene peculiaridades que le otorgan un gran valor añadido: En primer lugar, el ciudadano ha desembarcado en las redes sociales y lo ha hecho para quedarse. Ya no sólo son los adolescentes. En Facebook, por ejemplo, dominan los usuarios de entre 30 y 45 años, según las últimas estadísticas; por otra parte, las redes sociales permiten una gran segmentación de públicos, el dirigirte al ciudadano de tú a tú, la posibilidad de presentarte como persona, humanizar tu discurso, hacer llegar tu mensaje de forma más desenfadada etc. Las redes sociales ofrecen también la posibilidad de desvirtualizar al ciudadano. Es decir, de pasar de una comunicación online a una comunicación presencial. Lo único que hace falta es que la clase política se conciencie de una vez por todas de su eficacia. Hemos pasado del ‘esto no sirve para nada, al hay que estar por obligación’. Todavía nos queda el ‘es necesario y además útil’. En estas elecciones municipales no creo que influya demasiado, aunque sí estamos viendo cómo las redes sociales se han incorporado como un canal más de comunicación y, cada vez en mayor medida, como un soporte publicitario. Ahora los políticos presentan sus páginas web, sus perfiles en Facebook y Twitter, organizan politics & tweets, hacen virales… Esto era impensable hace unos años.
4. Que significa para usted el termino “ciberdemocracia?
La ciberdemocracia para mí es utilizar Internet y las redes sociales para abrir gobiernos e instituciones al ciudadano en busca de la administración transparente. Facilitar la participación del ciudadano en la decisión política, hacerle partícipe de la toma de decisiones.
5. ¿Cuál de todas las herramientas de comunicación política 2.0, cree que es la más efectiva? ¿Cuál cree que es la que mas futuro como herramienta política tiene?
Cada una de ellas tiene su potencial. El blog es una herramienta que te ayuda a posicionar tu mensaje y construir tu posicionamiento, a ofrecer valor añadido, al igual que redes sociales como Facebook, Twitter, Youtube o Flickr, más aptas para llegar a más y nuevos públicos y conversar con ellos. Ahora estamos ya en la era de los smartphones, que se convertirán en la herramienta más útil y a la vez utilizada de la Política 2.0. Algunos políticos y partidos políticos ya han incorporado los smartphones a su estrategia de comunicación.
6. ¿Cree que los políticos tienen todavía un poco de miedo a la Red?
Los políticos temen la Red porque aún no hablan su lenguaje. Sienten que tienen que estar porque es una moda y está todo el mundo, y hoy en día el que no está o tiene poca presencia es noticia por ello, pero aún no explotan todo el potencial que sin duda tiene la web 2.0. Tienen que soltarse más, hablar de valores, no limitarse a dar noticias. Aprovechar las redes sociales para trabajar su posicionamiento, utilizar las distintas plataformas para segmentar públicos y mensajes, crear comunidad, movilizar etc.
7. ¿Cuales son las principales ventajas e inconvenientes que la comunicación política 2.0 le ofrece a un político?
La principal ventaja, que es más o menos sencillo y sobre todo muy rápido llegar al ciudadano y entablar contacto con él. No hay intermediarios. La desventaja, no controlas tu mensaje y otros hablan por ti.
8. ¿Que opinión tiene sobre los asesores de comunicación o spin doctors?
El asesor de comunicación política es una figura a mi juicio imprescindible para la profesionalización de la política, entendido como un profesional que ayuda al político a planificar la estrategia desde el punto de vista más global, construir los mensajes, comunicarlos, llegar a los públicos etc. El consultor político no es un gurú o un mago que hace ganar elecciones, es simplemente un profesional que conoce el medio, que domina herramientas de la comunicación y el marketing político y que ayuda al político a construir su mensaje de acuerdo a la demanda de la ciudadanía y a comunicarlo de la mejor manera posible.
“Sé quin és el meu lloc i és estar uns passos enrere”.
El meu contacte m’ha passat el seu Mail. Ara toca posar en pràctica les meves habilitats en comunicació persuasiva, doncs m’han avisat que està força “liat” i possiblement no pugui atendrem. Primer Mail, toc, toc...De fet, no calen, en Manel respon d’una manera propera i amable de qui porta molts anys a la professió, però no ha perdut la passió i l’encant d’un infant que descobreix cada dia nous matisos estimulants...
Manel, fes-me cinc cèntims sobre tu...
Sóc llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Dels inicis i fins l’any 2002 vaig desenvolupar la meva carrera professional a la premsa escrita. Primer al Diari de Barcelona i el seu successor, el Nou Diari, fins que va tancar; posteriorment, a El País –durant vuit any- i a La Vanguardia. Paral•lelament, vaig dirigir l’Anuari El Far del Llobregat des del seu naixement, l’any 1996. En aquesta mateixa revista publico columnes d’opinió de manera periòdica des de 1990, en l’actualitat de manera més esporàdica. Durant aquest període també he col•laborat amb diferents revistes.
I doncs, com vas arribar a caure dins la tina de la poció màgica de la política?...
L’any 2002 vaig rebre una oferta que em va resultar molt suggerent pel que suposava de trencament fins al que havia estat la meva trajectòria professional: assumir la direcció de Comunicació i Imatge corporativa d’un Ajuntament. A aquesta feina m’hi continu dedicant en l’actualitat nou anys després, i el que havia de ser un parèntesi s’ha consolidat com una vocació de la qual cada dia descobreixo nous matisos estimulants.
Entre les diferents tasques que porto a terme hi ha la de donar un relat coherent a l’actuació de l’equip de govern municipal, encapçalat per l’alcalde.
Quines habilitats creus que ha de tenir un bon escriptor de relat polític?
Jo destacaria dos tipus de qualitats; les professionals i les personals. Pel que fa a les professionals, crec que cal tenir un cert domini de la llengua per tal d’adaptar el registre al tipus d’auditori, capacitat de sintetitzar i jerarquitzar els missatges i de claredat en redactar-los. Quant a les qualitats personals, crec que és imprescindible ser una persona amb molta empatia respecte al polític al qual li prestes la manera de dir les coses.
T'inspires o consultes res per realitzar la teva feina?
No m’inspiro en res. Els discursos que un alcalde pronuncia o els articles que escriu no tenen un gran marc teòric o ideològic. La tasca política en l’administració local es fonamenta en la gestió del dia a dia i està molt enganxada al terra. Consultar, sí, per descomptat. Consulto la documentació interna de l’Ajuntament que faci referència a l’àmbit de que es tracti la intervenció i també la documentació externa que pugui tenir alguna cosa a veure. Després hi ha una feina pròpia, de formació d’un mateix, que en un moment donat et pot servir per enriquir el discurs i vestir millor els arguments. Cal beure de l’actualitat, no per satisfer la set d’una manera immediata, sinó perquè en algun moment et pot ser d’utilitat.
Un cop escrit el discurs de l'alcalde, ell ho retoca per adaptar-ho al seu tarannà o s'adapta ell al discurs programat? Adaptes el discurs segons el tarannà del líder?
Normalment, abans parlem dels missatges que vol transmetre i aleshores el discurs es construeix en base a aquestes idees. Com he dit abans, cal tenir molta empatia, de manera que has de procurar escriure adaptant-te a la forma com parla el polític i també a la seva personalitat. Si no, no és creïble. Per això, la majoria de les vegades hi ha una gran coincidència entre el discurs que he escrit i el que ell vol dir, i per tant no hi ha retocs més enllà dels que pot haver en el moment de pronunciar un discurs memoritzat.
L’important és que ell se senti a gust tant amb el contingut com amb la forma. Si no fos així, m’ho faria saber. De vegades, també ell introdueix idees sobre la marxa. Per exemple si pronuncia un discurs després d’una visita a un nou equipament, pot passar que faci referència a alguna anècdota o alguna conversa mantinguda durant el recorregut.
Què opines del desencant social que viu actualment la classe política? A que creus que es degut?
Bé, no crec que la classe política estigui socialment desencantada. El que sí crec que hi ha és un descontentament de la ciutadania respecte a la classe política; o millor dit, a una forma de fer política que consisteix en la destrucció sistemàtica del que fan aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de governar. L’exemple més clar el tenim en que malgrat la valoració del president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero està sota mínims, la del líder de l’oposició no despega.
Vox populi, vox Dei?...Fins a quin punt us marquen les enquestes en la vostra feina?
Les enquestes són imprescindibles des del punt de vista de la gestió dels serveis municipals. Les administracions locals són com empreses que ofereixen uns productes als ciutadans i les ciutadanes que s’anomenen serveis. Com que aquests serveis es presten sense competència i com que no es compren, l’única manera que saber si tenen acceptació o si s’han de millorar és preguntant-los. Això són en definitiva les enquestes. Són el termòmetre que t’indica si t’allunyes o no d’allò que realment interessa a la ciutadania.
Això no vol dir, ni molt menys, canviar la direcció de les conviccions a cop de vent d’enquestes. Si les enquestes reflecteixen un rebuig a una mesura que creus necessari implantar, potser et serviran per fer un esforç en millorar el seu contingut o en millorar la manera de comunicar-la. O, per descomptat, rectificar, que també és important.
Quin llibre tens a la capçalera del llit?
En aquests moments llegeixo la novel•la “L’home que torna”, de Pep Puig. Un llibre del que no m’allunyo gaire és “El estilo del mundo. La Vida en el capitalismo de ficción” de Vicente Verdú.
Com lidieu en el dia a dia amb la comunicació 2.0?. Fins a quin punt creus que farà canviar a la classe política?
Es viu com es viu tot en moments de canvis: amb errades i encerts. Hi ha una certa febre a estar en tot i a tot arreu, i això pot ser contraproduent si no és té el temps suficient per atendre-ho. Les xarxes socials han der ser un camí per explicar la raó de ser i no ha de ser la raó de ser per si mateixa. Vindria a ser com al diferència entre viure per menjar i menjar per a viure. Hi ha una gran diferència.
Dit això, la comunicació 2.0 suposa una gran oportunitat per acostar la política a la ciutadania. En el nostre cas, els ciutadans i les ciutadanes poden accedir directament a l’alcalde, dir-li el que li agrada i el que no. I l’alcalde els contesta. S’estableix una relació personal que és molt positiva. Si és sincera; si no, com en el cas dels discursos, els ciutadans i les ciutadanes descobreixen la impostura. L’era dels tractament d’il•lustríssim pertany al segle XX.
Quan un dels teus discursos veus que arriba a la gent, deus sentir alguna cosa especial. No t'ha vingut ganes de provar estar en primera línia, de comunicar els teus propis discursos?
La veritat és que aquest feedback és molt estimulant. No pel discurs en si mateix, això seria vanitós; sinó perquè veus que el polític ha pogut comunicar allò que volia, allò en què creu. Tu només ets el mèdium i si la transmissió ha estat bona, fantàstic.
Pel que fa a la segona part de la pregunta, et diré que no he tingut mai ganes. L’oratòria és només l’embolcall, i per molt bonic i cridaner que sigui, no serveix de res si no embolica un bon producte. Sé quin és el meu lloc i és estar uns passos enrere.
Li he agraït en forma de cacofonia infinita, per haver-me permès robar-li un trosset del seu preuat temps, de la seva solera i sobretot, per tornar-me una mica la fe en que encara hi han grans professionals a qui els focus, no els hi escalfa mai el cap...Infinites gràcies, Manel, per saber compartir el teu genus sublime.
Pilar Mulero Bernadó
“Les xarxes socials han canviat molt les rutines periodístiques i més que canviaran”
Joan Tort, corresponsal del diari Avui a les comarques lleidatanes
El Joan Tort és un dels corresponsals a les comarques lleidatanes del diari Avui, actualment fusionat amb El Punt. Tot i que com a corresponsal d’un mitjà de comunicació cobreix informacions de totes les temàtiques, té una major especialització en l’àmbit polític. Ara que s’atansen les eleccions municipals i que les redaccions dels mitjans de comunicació comencen a preparar els perfils dels polítics, les enquestes i valoracions dels partits, aprofitem per conversar amb un periodista polític per analitzar com evolucionen les rutines periodístiques en aquest àmbit concret.
Davant de l’immediat futur electoral li pregunto per l’evolució de l’spin doctor i la seva influència sobre els periodistes i la seva resposta és molt crítica. La funció ha anat variant, al meu entendre, assumint més àmbits. Des de la imatge del polític, marcatge als adversaris i fins al control, també, dels mitjans de comunicació. És a dir, que actualment no només plantegen una estratègia electoral o d'acció de govern sinó que ja tenen cura de la imatge integral del candidat o polític. Els “cuiners” polítics, com els anomena Tort, influeixen en els periodistes perquè són qui marquen el discurs, l'agenda i allò que al marge del que és públic interessa que arribi als mitjans. Tant per afavorir el seu polític com per desprestigiar al rival. Tort afirma que en algunes ocasions i sempre en funció de la importància de les eleccions o de la institució, aquest estrateg s'allunya dels periodistes de peu i només es relaciona amb els directors o els caps de les redaccions dels mitjans.
Més enllà de considerar-los una ajuda o una forma més fàcil d’arribar al polític en qüestió, Tort afirma que es tracta d’una figura que obstaculitza la tasca del periodista, ja que cada vegada més els interessa que als mitjans, i especialment als audiovisuals, només aparegui allò que ells volen que arribi al gran públic. Quan un periodista segueix el guió que ha marcat, no hi ha cap problema, fins i tot els caus bé. Quan preguntes més del compte i sobre qüestions que s'allunyen d'aquesta estratègia, aleshores molestes i l'accés a la informació és molt i molt complexa. Aleshores tot són problemes per trobar fonts d'informació o bé les dades que et poden aportar són minses i esbiaixades al seu favor. Segons Tort, el poder o la por a perdre fa que la honestedat en aquest camp ratlli allò èticament correcte.
Des del seu punt de vista els periodistes dels gabinets de premsa són els que marquen els temes d’agenda, faciliten la informació o els discursos amb antelació, així com fotografies, talls de veu o imatges de vídeo, encara que aquesta informació passa el primer filtre de l'estrateg i del mateix polític i sempre queden dades importants al marge dels periodistes.
No obstant això, Tort també n’és conscient de la tendència cada vegada més generalitzada dels periodistes a seguir l’actualitat informativa que marquen les agendes polítiques en detriment de la investigació de temes propis i ho atribueix a la crisi i la precarietat laboral del sector. Cada vegada hi ha menys periodistes als mitjans i la majoria van molt justos de temps, sobretot en ràdios i televisions que tenen pautats els temps d'emissió o de desconnexió informativa. La manca de temps, mitjans i efectius no permet investigar, només cobrir els temps estipulats. També indica que en premsa escrita hi ha més temps per investigar i elaborar temes propis, però aquest tipus de mitjà també està cada vegada més en retrocés per l'allau i la immediatesa de les informacions digitals, ja siguin les webs de les pròpies empreses de comunicació o de mitjans únicament digitals.
Tort indica que quan un mitjà dóna una informació rellevant i no d'agenda, és un dels temes estrella del dia, ja que el fet que els gabinets de premsa d'institucions i empreses i les empreses de comunicació que els assessoren facilitin tot tipus d'informació i en tots els formats no ajuda a que els periodistes fem la nostra feina al marge de les informacions oficials.
Aquesta tendència a seguir els temes d’agenda per part dels periodistes se suma al relaxament en la crítica que exerceixen els mitjans de comunicació. Una situació gens sorprenent per Tort, ja que els mitjans viuen també de la publicitat que les administracions inverteixen i de les subvencions d'aquestes. La crítica existeix, però en aspectes que ja són força tòpics, com sous dels polítics, alguna obra faraònica o amb desviació pressupostària o per les queixes i debats que determinades accions generen en la ciutadania. Poca cosa més. Tort ho atribueix al fet que no interessa perdre subscripcions ni ingressos publicitaris, ni durant una legislatura ni tampoc durant una campanya electoral on els partits que governen, governaran o han governat poden influir en el futur immediat de l'economia d'un mitjà.
Pel que fa a les perspectives respecte a la ja imminent campanya electoral de les municipals, Tort es mostra poc entusiasmat. Els periodistes farem un seguiment dels actes que programaran i es repetiran els tòpics de les entrevistes als candidats i els reportatges de balanç i propostes. Des de fa anys que no hi ha massa innovació en el seguiment d'unes campanyes que acaben acaparant els líders dels grans partits (Zapatero, Rajoy, Mas i Montilla, Hereu i Trias), deixant per a la premsa comarcal i territorial el dia a dia en àmbits locals. Segons Tort, el paper que juguen els periodistes és informar i traslladar a l'opinió pública allò que passa cada dia de campanya.
Si hi ha alguna cosa que modificarà lleugerament les rutines periodístiques durant aquesta campanya seran les noves tecnologies. Tort explica que a la societat i als polítics els ha costat molt entrar-hi, però és el que hi ha al carrer i ells hi han de ser si volen arribar al màxim de gent possible. Sobretot a un ampli ventall de població jove que no està gaire pels polítics i que molts ni voten. Les xarxes socials també han fet canviar molt les rutines periodístiques i més que canviaran.
Facebook i Twitter estan modificant la forma de relacionar-nos i ara tot allò que un polític fa, tant oficial com electoral, ja té el seu reflex a les xarxes socials. Han descobert que hi ha milers de persones connectades de forma gairebé permanent i que els paga la pena penjar-hi els seus missatges i les seves imatges. N’hi ha que són capaços de penjar idees, pensaments o propostes i, a més, amb enginy i ironia, que crec que és la manera de captar adeptes.
No obstant això, Tort alerta del perill que poden suposar aquestes eines pels polítics menys entrenats, ja que n'hi ha que encara no saben on són i aleshores es corre el perill de dir el que no toca, de rebre tot tipus de missatges desagradables o de cometre errors greus que els pugui perjudicar la imatge.
Finalment, Tort llança una reflexió respecte al paper que han de desenvolupar els periodistes connectats permanentment a xarxes socials com el Twitter. Molts periodistes informen d’immediat a la xarxa social de la informació que els arriba, abans inclús que els seus propis mitjans l’emetin als seus informatius. Potser en la majoria dels casos no seran exclusives i potser són notícies que ja té tothom, però crec que qui primer ha de donar una informació és el mitjà pel qual treballes i no un periodista destacat en una roda de premsa.
La opinión de "la otra politica"
Estuve mucho tiempo pensando como conseguir algún contenido un poco peculiar en mi entrevista, que no fuera típico, dándole muchas vueltas pensé en hacer la entrevista a partidos políticos no muy conocidos actualmente o con menor peso político que en épocas anteriores, con ideales (derechas e izquierda) bastante extremos y no el concepto mas común de izquierdas (psoe) o derecha (pp), por poner un ejemplo. Donde yo vivo en Valencia hay un partido político muy convulso y desgraciadamente famoso por actos no muy gratificantes digámoslo así, que es ESPAÑA 2000, según ellos: “Un Partido Patriótico con vocación Populista” de ideología de derechas, integrado en su mayoría por políticos de otros partidos de extrema derecha existentes con anterioridad. La entrevista se la hice finalmente a Ernesto Milà, un escritor y político de la calificada como “extrema derecha” con una larga carrera en partidos políticos afines a sus pensamientos. Creo que es un punto de vista diferente y aunque no comparto ni sus ideologías ni muchas de sus opiniones tengo que al menos respetarlas. La entrevista es la siguiente:
1.¿Qué es y en que se basa la llamada Política 2.0 para usted? ¿Qué novedades comporta aplicar la tecnología 2.0 a la política?
Se trata de una aplicación en el terreno de la política de los recursos aparecidos con la llamada Web 2.0.: blogs, redes sociales, recursos on line estilo youTube y similares, etc. A diferencia de los medios de comunicación convencionales, estos son más accesibles para las pequeñas formaciones, lo que implica a decir que la Política 2.0. tiende a una mayor democratización.
2. A parte de la exitosa campaña online de Barack Obama, ¿conoce usted algún otro caso de éxito de la política 2.0? ¿y de fracaso?
Buena parte de la campaña electoral de Marina Le Pen en las últimas elecciones cantonales francesas (marzo de 2011) se ha desarrollado a través de la Web 2.0. Lo reciente de los resultados impide todavía saber hasta qué punto esos recursos han tenido peso en el resultado final. En cuanto a los fracasos habría que mencionar el intento del ex ministro de Aznar, Manuel Pimentel de impulsar una candidatura propia en las pasadas elecciones autonómicas andaluzas.
3. ¿Cree usted en la efectividad de la comunicación política 2.0? ¿Cree usted que las herramientas de comunicación 2.0 pueden influir en las próximas elecciones municipales?
Vivimos una época caracterizada por dos elementos a considerar en este terreno: 1) el descrédito de la política convencional con una amplia despolitización de las masas y 2) una época de tránsito en el que todavía coexisten los viejos usos de la política tradicional con las nuevas tecnologías. Los partidos tradicionales hasta ahora mayoritarios serán los grandes perdedores de esta lucha a causa de su estructura funcionarial y a su casi completa ausencia de militantes voluntaristas y dispuestos a defender su causa. Por lo demás, la democratización que implica la Web 2.0. redunda en detrimento de los partidos hasta ahora hegemónicos (y que aspiran a seguir siéndolo por mucho tiempo). Esto provoca una contradicción entre las POSIBILIDADES de la Web 2.0 (voto electrónico, facilidad para convocar referendos, consultas inmediatas al electorado, etc.) y el INMOVILISMO al que tienden los partidos tradicionales deseosos de que todo siga igual en beneficio de sus intereses. En estas próximas elecciones municipales estamos todavía en un período de tanteo y no creo que sean decisivas para el resultado global, sin embargo, el papel de estas herramientas irá creciendo con el paso del tiempo.
4. Que significa para usted el termino “ciberdemocracia?
Significa la posibilidad de utilizar las herramientas actuales de la red y las que puedan surgir en el futuro en los procesos electorales. Pero es evidente que puede servir para mucho más. Sin embargo, los elementos que juegan en contra de la ciberdemocracia son: el creciente apoliticismo de las masas, la brecha abierta entre el “país real” y el “país oficial” que hace que la población esté cada vez más de espaldas de la clase política, y, sobre todo el que el sistema político español surgido de la constitución de 1978 está creado para garantizar que dos partidos, uno de centro-izquierda y otro de centro-derecha, se vayan turnando en el poder por siempre jamás. Y nunca la historia ha visto como alguien que detenta el poder, actúe en contra de sus intereses. Por lo que hay que deducir que los partidos mayoritarios obstaculizarán y ralentizarán por todos los medios la aplicación de la “ciberdemocracia”. La gran contradicción de nuestro tiempo es que tenemos a nuestro alcance las herramientas para lograr una mayor representatividad, pero nuestro actual sistema representativo hace imposible su utilización.
5. ¿Cuál de todas las herramientas de comunicación política 2.0, cree que es la más efectiva? ¿Cuál cree que es la que mas futuro como herramienta política tiene?
Creo que en la actualidad existe un sobrevaloración de lo audiovisual, por lo que la mayor efectividad corresponde a las herramientas que tienen que ver con esto: especialmente youTube. En el futuro, a medida que la población se vaya familiarizando con el uso de las redes sociales (en lugar de limitarse a abrir un perfil y dar de alta a sus amigos), serán estas las que ganen terreno. De todas formas estoy persuadido de que la herramienta definitiva que integre TV, cine, información escrita, información gráfica, alta-fidelidad, comunicabilidad, etc, está todavía por crear.
6. ¿Cree que los políticos tienen todavía un poco de miedo a la Red?
Decir que la clase política tiene miedo a la red es decir poco, en realidad, y puestos a ser sinceros, podemos decir que “se cagan por la pata baja”. De todas formas no hay que hacerse excesivas ilusiones. De la misma forma que en los medios de comunicación convencionales existe manipulación, censura e intoxicación informativa, también en la red 2.0. existe esa posibilidad. Y, por lo demás, el gran enemigo de las nuevas herramientas de comunicación aplicadas a la política, no es la actual clase política, sino el apolitisimo y la falta de espíritu crítico de la población. Sí, porque para apurar las herramientas del 2.0 hace falta tener INTERÉS y CAPACIDAD CRÍTICA, esto es, capacidad de discernir lo “verdadero” de lo “falso”, la información “veraz” de la “intoxicación informativa”. Y esto no es nada fácil.
7.¿Cuales son las principales ventajas e inconvenientes que la comunicación política 2.0 le ofrece a un político?
Esta ultima pregunta,no se porque motivo,pero no quiso contestarmela.
Entrevista a Aurora Masip
P: Creus que la política actual viu un estat de “campanya permanent”? R: Sí. I en certa mesura és bo que sigui així perquè significa que s’explica permanentment tant el que s’està fent si es governa com el que es faria si es pogués governar. I això és el que permet a la ciutadania conèixer totes les propostes i actuacions.
P: Quin és el procés que segueix l’assessor d’un polític per escriure un discurs? És a dir, quins elements es tenen en compte, qui n’estableix el contingut, fins a quin punt el discurs reflecteix les idees del polític...? R:... és una pregunta que depèn de l’assessor, perquè m’imagino que cadascú té la seva tècnica... El que sí que m’imagino que són comuns són els elements que es tenen en compte: l’ideari del partit al qual pertany el polític, l’històric del que s’ha fet i dit en anteriors discursos, la posició d’altres partits polítics al respecte, la sensibilitat que té la ciutadania per aquella qüestió en aquell precís moment, l’actualitat i, sobretot, les idees del polític. S’intenta reflectir la seva personalitat, ser coherent amb el seu missatge i amb el seu tarannà.
P: És diferent el paper d’un assessor quan treballa per un polític que ja està al poder a quan treballa per a un que aspira a arribar al poder? R: El que és diferent és el contingut, el missatge, l’objectiu. No tant el paper de l’assessor. Es tracta al final d’aconseguir el mateix: que el que fa el polític al poder ho conegui i ho comprengui la ciutadania i que el que pretén fer el que hi aspira també. En el cas del que hi aspira, cal un missatge més contundent per tal de captar l’atenció mediàtica. En el cas del que governa, es tracta de missatges més matisats perquè no es pot perdre de vista que parlen en nom de la institució que representen.
P: Com afecta l’agenda mediàtica a l’agenda política, i en definitiva, a l’acció de Govern? R: Afecta perquè obliga a fer una comunicació més reactiva que no pas proactiva. Per tant, acaba desviant l’atenció del punt on es voldria enfocar i dilueix el missatge que pretén comunicar el polític. No crec que afecti tant l’acció de govern, que pot anar seguint el seu curs, però sí l’explicació d’aquesta acció de govern, que requereix els seus temps i oportunitats. Només afecta l’acció de govern perquè acaba fent destinar un temps a atendre aquesta agenda mediàtica. El que pot arribar a passar és que la pressió mediàtica, que respon també a la percepció ciutadana, impulsi a prendre unes determinades decisions que potser no es prendrien de la mateixa manera sense aquesta pressió.
Entrevista a Emiliano Jiménez, assessor del PPC
1. En política, tot gira entorn a la comunicació? Es pot prescindir d’ella?
Los políticos comunican siempre, incluso cuando no quieren comunicar algo. No existe un mundo en el que los gobernantes no comuniquen. Lo que cambia es el entorno social, la tecnología, la naturaleza de los públicos, pero la evidencia histórica es que no ha habido nunca política sin comunicación. En democracia la comunicación es inseparable tanto de la política como de la administración pública. No hay política ni políticas públicas sin comunicación. Mejor o peor.
2. Aconseguir la popularitat del líder polític ha de ser un dels objectius dels assessors polítics però, creu que la sobreexposició pot resultar contraproduent?
Posiblemente esto tiene que ver con dos procesos simultáneos. Por un lado, la emergencia de los medios de comunicación audiovisuales, que han llevado al fenómeno de la campaña permanente. Pero no menos importante es el cambio social que debilita las lealtades ideológicas tradicionales, difumina los ejes ideológicos tradicionales, abre nuevos ejes ideológicos, y, en definitiva, reduce la lealtad de los votantes a los partidos. Sigue habiendo un voto ideológico o de vinculación a unas siglas, pero ha crecido el voto estratégico o motivado por orientaciones más coyunturales. En este contexto el papel de los candidatos juega un papel relevante como aglutinadores del voto. Aunque esto es mucho más fuerte en países con sistemas mayoritarios o con sistemas presidencialistas.
3. El bon polític neix o es crea? N’hi ha prou amb tenir una bona imatge?
La buena imagen sólo se mantiene en el tiempo si hay una buena ejecutoria. A medio y largo plazo no puedes vender sólo humo. En cuanto a las cualidades del político, hay que reconocer que incluso en aquellos casos en que encontramos personas con cualidades innatas latentes, siempre es conveniente potenciarlas con una formación adecuada en comunicación y liderazgo. Pero tampoco podemos olvidar la necesidad de tener una mente abierta para comprender y entender la complejidad del mundo contemporáneo. Y unos valores firmes para tener una brújula mental que te de fortaleza en los tiempos de incertidumbre.
4. En l’actualitat política, és més important el com que el què? S’està banalitzant la política?
Como he dicho antes, aunque en el corto plazo electoral puede parecer que la forma es más importante que el contenido, a medio y largo plazo las cosas son diferentes. Las campañas electorales no son toda la política y con la campaña permanente el político sin sustancia tiene muchas oportunidades para quedar en evidencia. En cuanto a la banalización de la política si existe no es otra cosa sino una muestra de la banalización de muchas cosas que se producen en nuestra sociedad. Una sociedad que ha perdido los referentes éticos y no los acaba de reconstruir es una sociedad débil. La democracia necesita una sociedad civil con valores fuertes prepolíticos. Si estos valores entran en crisis la política acaba también afectada porque no es un ente independiente de la sociedad.
5. En els darrers anys, els assessors polítics han esdevingut claus a l’hora de desenvolupar les estratègies polítiques i la construcció de l’agenda. Pensa que tenen massa poder sobre els polítics? Els líders polítics es fan vulnerables davant els seus assessors?
Los asesores políticos en Europa están más centrados en temas de comunicación y creo que tienen menos peso que en Estados Unidos en la definición de agendas. Posiblemente porque los partidos europeos son más estructurados y aquí la sociedad civil organizada tiene menos fuerza. Por otro lado, las campañas en Europa las dirigen los partidos no los candidatos como en Estados Unidos. Aquí los asesores colaboran con el partido, en Estados Unidos los equipos profesionales dirigen la campaña por encima de los partidos que son plataformas mucho más débiles.
6.Qui guanya les eleccions, els polítics o els assessors, anomenats spin doctors?
La batalla por los votos es una batalla por la decisión de los votantes. Una campaña electoral es un momento único e irrepetible -pues cada campaña es diferente- en el que los asesores junto con los políticos intentan definir una estrategia y mantener una disciplina de mensaje en un entorno que tiene elementos imprevistos. Es un proceso en el que el entorno cambia y en el que las decisiones se tienen que tomar con rapidez y con criterio. Intervienen muchas personas y los equipos -de asesores y políticos- han de jugar en la misma dirección, gestionando la complejidad, las visiones diferentes y los intereses en juego. Es un arte en el que todos son necesarios. ¿Quién es más importante en un partido de futbol? Pues todos los jugadores, incluso los que no juegan, el entrenador, el equipo técnico y el público. Son todos importantes porque todos si lo hacen bien ayudan al éxito y todos pueden cometer errores.
7. Creu en les campanyes electorals pròpiament dites? Considera que els 15 de campanya resulten determinants per aconseguir el suport dels ciutadans?
Hoy estamos en un proceso de campaña permanente como resultado de la extensión de los medios de comunicación, que se ha hecho aún más permanente e instantánea con el desarrollo de Internet. La campaña electoral tiene su importancia porque es cuando se activan las decisiones de voto de muchos votantes indecisos. Son importantes sobre todo para consolidar lo que has logrado en la campaña permanente y para activar el voto de los indecisos.
8. Dins de la comunicació política, els periodistes tenen un paper fonamental però... pensa que aquests estan massa determinats pel grup de comunicació al qual pertanyen? Hi ha mitjans objectius?
Los medios no determinan lo que piensan los ciudadanos pero tienen un papel determinante en fijar los temas sobre los que los ciudadanos piensan. Son un elemento fundamental en la construcción de la agenda política. En cuanto a la objetividad, prefiero hablar de profesionalidad. Los medios privados tienen su propia línea editorial. Pero tener línea editorial no debería suponer manipular o esconder la realidad a los ciudadanos. Los medios públicos deben informar con respeto al pluralismo político y deben ser neutrales salvo en la defensa de los valores fundamentales democráticos. Este es el ideal, y aunque todos sabemos que la realidad nunca se corresponde al ideal, hemos de trabajar en esta línea.
9. En l’última dècada, les noves tecnologies han entrat en força a la nostra societat, les noves formes de comunicació digitals han permès ampliar l’oferta informativa a la ciutadania. En aquest sentit, creu que aquests nous mitjans contribueixen a millorar la comunicació política? Ajuden a combatre la desafecció i milloren la participació ciutadana en la vida política?
Las nuevas tecnologías juegan un papel aún incipiente en Europa en comparación a lo que vemos en los Estados Unidos. Posiblemente aquí viviremos lo mismo con un cierto retraso. Un elemento de las nuevas tecnologías es que permiten que existan muchos más medios y por tanto facilitan la entrada en la agenda política de temas y de planteamientos que los medios tradicionales tardan más en incorporar. Ahora bien, la experiencia anglosajona no indica que el uso de las nuevas tecnologías por sí mismo dispare la participación. Incluso puede provocar un efecto de mayor desconfianza ante una mayor dispersión de los mensajes. En todo caso es un proceso inevitable que no podemos elegir sino que forma parte de la transformación global de nuestra sociedad.
10. Què pensa de les xarxes socials com eina de la comunicació política i d’interacció directa enter els polítics i ciutadans?
Las redes sociales son buenas en la medida en que permiten relacionarse a personas con intereses -políticos o no- similares-. Dicho esto, la interacción directa entre políticos y ciudadanos tiene un límite, que es que el político no puede pasarse el día colgado del facebook o de cualquier otra utilidad social. Al final, la interacción acaba pasando por profesionales o voluntarios. Pero eso no quita que es un instrumento muy potente de comunicación entre partidos, candidatos y electores, y de confluencia y trabajo en equipo de personas afines (por ejemplo, con los agregadores de blogs y otras comunidades virtuales).