Em declaro una amant de la comunicació, en totes les seves formes i extensions. “Tot i que”...com a bona comunicadora, detecto la vessant manipuladora que comporta el fet en sí de comunicar persuasivament i aquesta curiositat en filar més prim em va portar a enrolar-me en aquest vaixell desconegut de la comunicació política, en el ars bene dicendi, d’oxímorons perversos, spin doctors de genus sublime i demés bestiarii amb eau de sofre i mala premsa...I doncs, a cavall entre el temari, els llibres de l’0bama i dels spins doctors, va caure la primera Pac, la primera intervenció al blog, sobre les properes eleccions; em venia de gust buscar algun tema vox populi, vox dei, en tota la seva ambigüitat i que anés més enllà de formes institucionalitzades com el vot, el sufragi, de cartes al director o intervencions esporàdiques en ràdio o tv...cap a una “democràcia hipermediàtica”, què com diu en Aira, en molts sentits ja ens hi trobem.
Així què tot fent de furoner, vaig descobrir la nova candidatura del Partit Pirata, que va desembarcar les passades eleccions catalanes i que ara hi tornen a les municipals, per intentar aconseguir un conseller. Tot i que el seu homònim suec, Piratpartiet, va assolir un escó al Parlament Europeu, la seva versió espanyola no compta amb la solera de ser descendència directa d’un think tank, el Piratbyran, nascut de pares artistes, músics i treballadors culturals que es van enfrontar al Lobby dels drets d’autor ara fa quasi una dècada. No em servia doncs, com a exemple potent d’un Ethos, Pathos i Logos 2.0, de ciberdemocràcia, de com es pot marcar l’agenda política des de la bloggosfera...
I llavors, desprès de molt “ciberremenar la perdiu” vaig trobar la notícia que dona títol a aquest post: així de contundent es mostrava Enrique Dans en l’entrevista que li feien a Silicon News aquesta mateixa setmana. Professor d’IE Business School, col•laborador de diversos diaris i un dels bloggers més seguits de la xarxa, és ara portaveu declarat de la plataforma organitzada per les properes eleccions, nolesvotes, que promou el vot de càstig per les tres grans formacions polítiques que van votar a favor de la Llei Sinde. El més interessant és que internet permet a la gent organitzar-se i aquesta plataforma ha creat una sinèrgia de mitjans, web, blogs, facebook, twitter i wiki-corruptòmetre inclòs, per influir en les properes eleccions.
Internet està canviant el paradigma mundial, i per tant, el polític també s’ha de saber adaptar; en aquest país, per penjar un vídeo d’un candidat al youtube, ja es pensen que són polítics 2.0, però prosumers com en Dans ens poden demostrar que en el futur a la política se li exigirà ser més proactiva i transparent...o potser ho haurem de dir en present???...
Pilar Mulero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada